divendres, 2 de novembre de 2018

La Terra Prohibida IV: La nit horitzontal


El carrer era fosc. Tots dos avançaren cap al fons i, en arribar a la cantonada, es van aturar. Havien caminat lentament, un per cada banda examinant els portals tancats, els balcons i les finestres apagats. Però no van trobar-se amb ningú ni van veure res que els cridés l’atenció” En aquest quart volum de la tetralogia el protagonisme passa a mans del Jordi Orsil, un escriptor català d’èxit que ja hem conegut en els anteriors volums, però que en aquest ens descobreix una cara que no li coneixem, i ni tan sols sospitàvem ja que fins ara s’havia mostrat com “un pallasso histriònic amb qui no es pot parlar seriosament ni cinc minuts” Però no tot és el que sembla. Darrerament d’aquesta façana pública s’amaga una altra persona.

“- Està molt bé que ens hàgim entretingut fent tot això que hem fet fins ara. Però a mi em sembla que ha arribat l’hora de demostrar la nostra força.
-Com?
-Amb un cop important, un cop que demostri a les autoritats i al país que no se les heuen amb un simple grupet d’aficionats, sinó amb una veritable organització

Descobrim que hi ha una organització de resistència que fa petites accions.

Centenars de vegades havien sentit que treballaven en el buit, que no eren ningú ni ho serien mai perquè, en el fons, el moviment que havia organitzat es reduïa a una colla més o menys terrorista. Més aviat menys, ja que sempre havia estat modest en els seus objectius i, sobretot, li havia interessat d’estalviar la gent. Però era una cosa sense demà. Perquè, què podria unir tots aquells homes si un dia es presentava la possibilitat de possessionar-se de la direcció del país? Un comú amor a la pàtria, és clar, ben demostrat pel sol fet que exposaven la pell per quelcom que, ara per ara, no passava de ser una il·lusió. Però no n’hi havia prou. Calia parlar, discutir, establir un programa, tot de coses que el mateix tipus d’organització del moviment no permetia, i això per raons elementals

El treball d’un grup clandestí d’estructura piramidal en plena nit del fosc franquisme . Realitzen petites accions per demostrar la seva resistència en mig dels perills que suposen aquesta clandestinitat. Tenen dubtes però segueixen endavant; d’alguna manera estan condemnats a seguir endavant.

En algunes escenes de la tetralogia es noten certs ingredients de novel·la negra: escenaris, accions, personatges, ...

Un altre element comú dels quatre llibres són unes relacions íntimes especials dels diferents protagonistes. Cap d’ells podem dir que té una relació “normal”. Bé de fet el sexe és una constant en una important part de l’obra de Pedrolo:
  •  Maristany, cerca el seu primer amor mentre manté una relació passional amb l’Eugènia.
  •  Estarell, manté una relació incestuosa amb la seva germana
  •  Cros: casat, però amb un perillós enamorament d’una adolescent
  •  Jordi Orsil, casat amb la Maria que manté relacions lèsbiques, mentre ell manté una relació estable amb Daniela amb qui vol tenir un fill.
En un parell d’escenes Pedrolo defineix al grup clandestí, però al mateix temps es defineix a si mateix,
“- Què ets?
-          Un català que lluita per la independència del seu poble. N’hi ha que ens diuen separatistes ...” Encara ara ens segueixen classificant de separatistes. En algunes coses Espanya ha canviat ben poc.

Quan l’home s’inclinà al seu damunt, encara era viu. Algú altre li sacsejà barroerament el cos amb el peu i les darreres paraules que va poder sentir el feren somriure interiorment d’esperança, perquè eren les mateixes paraules que, pronunciades o no, el perseguien des de feia anys i que, mentre fossin dites, o pensades, revelarien la despitada confessió d’una derrota: en boca d’aquell que les deia eren el més bell epitafi que podria desitjar:
-¡Perro catalán!” Quantes vegades havia escoltat aquest insult!

En l’epíleg Núria Cadenes conclou amb una afirmació amb la que estic plenament d’acord: “Aquesta tetralogia es pot condensar i descriure en una frase: ... un retrat ... de la llosa sinistra que ens va colgar el país i la gent que hi vivia, durant dècades. És el quadre en retaule d’una societat reprimida” I segurament l’obra més reeixida del prolífic Manuel de Pedrolo.

Al blog Pas a pas també en parlen.