dimarts, 20 de novembre de 2018

Una ombra massa allargada


Recordo perfectament el matí d’avui de fa 43 anys. La mare em va despertar amb la gran notícia. Per fi havia mort. S’acabaven els interminables i a vegades incomprensibles “partes del equipo medico oficial” que s’havien convertit en habituals des de feia un cert temps.

Eren els meus anys universitaris, i en contra dels consells de la mare, vaig anar a la Facultat, bé, més ben dit, al bar de la Facultat. Allà corria el “xampany” i l’alegria per la mort del dictador.

Al vespre, vaig estar al Griffith, l’únic bar obert de Sabadell. Va córrer la brama que havien obert, i allà es va concentrar tot Sabadell. En lloc de la música habitual sonava música clàssica.

Després de la seva mort van venir uns temps incerts, però en gran manera també il·lusionants: la famosa transició i el que ara s’ha batejat com el règim del 78. Està molt clar que per por o per prudència, o potser per innocència, o una mica de tot, aquella generació ens vam deixar colar massa gols i ja fa temps que ho estem pagant amb escreix.

Se’m regiren les tripes quan escolto manifestacions on es crida el “Franco, Franco, Franco”. Em costa d’entendre com joves que no saben res del que es va viure en aquella època fosca entonin els himnes i crits de mal record per a molts. Encara que tampoc puc dir que jo visques sota el franquisme, ja que per sort només vaig enganxar els darrers anys, tinc molt present el que va representar, sobre tot, per la generació dels meus pares i avis.

Hem viscut “feliços” una llarga temporada pensant que tot allò s’havia acabat d’una vegada, i ara retorna amb força, amb partits parlamentaris amb tics autoritaris i d’altres extraparlamentaris que estan agafant massa volada pel meu gust. La veritat és que és un fenomen global que no només passa aquí, però la dita castellana “de mal de muchos consuelo de tontos” no em serveix.

Haig de reconèixer que les dictadures fan la vida fàcil, al menys per alguns. Tot és molt senzill, només pot ser o blanc o negre, poques consignes i molt clares. I si no t’agrada millor calla, perquè d’altra manera ja saps el que t’espera, rebre una pallissa o la garjola o les dues coses. O el que és pitjor un tir al clatell. ¿És realment això el que vol aquesta gent que brama pel carrer i que mostra tota la simbologia feixista? Realment fa por només de pensar-hi.

Creiem que el teníem ben enterrat, sota aquella pesant llosa al Valle de los Caídos. ¡Quina vergonya de país que es permet tenir un grandiós monument per a major glòria del gran dictador i assassí que va ser!. Ha estat començar a parlar de treure’l d’una vegada d’allà, juntament amb la ferma possibilitat que Catalunya esdevingui independent per tal que desperti la bèstia i tornem a veure imatges que teníem oblidades en el blanc i negre del Nodo. Resulta doncs que no estava tan ben enterrat com innocentment ens havíem pensat!
Els humans hem evolucionat poc com espècie. Davant qualsevol crisi que posa en qüestió el nostre status quo reaccionem amb una resposta visceral o ells o nosaltres. És el mateix que passa amb la immigració. El món és convuls i complex, però molta gent vol les receptes fàcils i aquestes les ofereixen amb escreix els feixismes emergents. Malauradament la seva ombra és massa allargada i si no ens espavilem s’acabarà imposant. Esperem que aquesta vegada ho puguem evitar.


Com cantava l’Ovidi amb el seu somriure irònic: "em creureu mort però no hauré mort, faré vacances". Dons això el creiem mort, però no ho està. No ha marxat pas de vacances. El tenim aquí darrera de totes aquestes actituds que estant apareixent cada dia amb més freqüència.