El títol no enganya és un llibre ple de sang i fetge en el que un grup d'homes a mitjans del segle XIX travessa el Nord d'Amèrica de mar a mar, d'Est a Oest, des de la desembocadura del Mississipí fins arribar a San Diego tot donant tombs pel desert i omplint de sang arreu per on passen, en els límits fronterers entre els Estats Units i Mèxic.
"Genets espectrals blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, desproveïts d'ordre"... "Van entrar a la ciutat demacrats i ronyosos i fent pudor de la sang dels ciutadans per a la protecció dels quals els havien contractat"
El protagonista principal no té nom. És el noi, anomenat així al llarg de gairebé tot el llibre, menys cap al final que anomena com el home. Molt al principi ens diu "ara és quan el noi es desfà finalment de tot allò que ha estat. Els seus orígens s'han tornat remots com el seu destí ..." I a partir d'aquí el noi deambula per tots aquests llocs i actua com espectador mentre sobreviviu en aquest anar d'un lloc a un altre sense sentit i sense objectiu excepte sobreviure al preu que sigui formant part d'aquesta mena de "banda".
"Avançaven com homes entestats en un propòsit els orígens del qual els precedia, com hereus naturals d'un ordre alhora imperatiu i remot. Perquè per molt que cada un d'ells fos diferent, conjuntament formaven una cosa que abans no existia i en aquella ànima comuna hi ha buits amb prou feines concebibles."
El llenguatge i les imatges i les descripcions són brutals amb tots els detalls fins i tot els més mòrbids. Quan acabes el llibre et quedes amb la pregunta a l'aire de quin objectiu té l'autor quan l'escriu. De fet es repeteixen les imatges violentes d'altres llibres seus, però possiblement amb més cruesa, així com també els personatges solitaris de poques paraules i minses relacions socials. Aquesta visió apocalíptica del món és la visió del món que té l'autor ?
Consideracions sobre Déu són també una permanent en els llibres de Cormac McCarthy i aquí també hi són presents, però un Déu particular.
"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"
De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.
"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"
Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.
"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"
"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"
Que en diu la xarxa:
Lleixes
El rastre de Clarisse
B de llibre
Món de llibres
Els llibres del senyor dolent
La veritat dins la ficció
Tuiteja
"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"
De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.
"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"
Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.
"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"
"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"
Que en diu la xarxa:
Lleixes
El rastre de Clarisse
B de llibre
Món de llibres
Els llibres del senyor dolent
La veritat dins la ficció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada