No sé massa com arribo a la
lectura de Els Dics. La Irene Solà està d’actualitat després del gran èxit de
la seva darrera obra. Esperava una novel·la però considero que els Dics no ho
acaba sent. En cap moment he acabat d’entrar en la història.
“En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat. Es va incorporar a les fosques i va escoltar”
L’Ada sembla la protagonista, però en les primeres pàgines van entrant i sortint d’escena diferents personatges. Em plau l’ambient que es va creant, malgrat que no s’acaba de concretar la història que hom espera al llegir un llibre.
“Quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ells, saps?”. El món que ens envolta només existeix quan nosaltres hi som presents.
“Són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres”. La protagonista extreu històries del que la gent li va explicant. ... Es van desgranat els fets i a poc a poc anem coneixent als personatges...
“Hi ha odis que es transmeten de pares a fills. Nens de tres i quatre anys, i nou i deu, que entenen les converses dels adults encara que els adults no s’ho pensin, que capten un gest d’animadversió, una mirada d’antipatia; que com els gossos, noten el subtil canvi d’olor dels seus pares, la sobtada alteració en la respiració després d’un fet específic, d’una interacció concreta, de l’aparició d’algú. I es fan seu l’odi. Se n’apropien i el comparteixen. Per amor i lleialtat i pertinença al clan” Estic convençut que els pares transmeten als seus fills molt més dels que ells pensen i volen. Els nens són periscopis que capten tot el que passa els seu voltant. Tenen un sisè sentit que capta emocions i sentiments que els afecten molt més del que diem.
“Pensa en cases grans amb pares i mares i nens, que un dia es queden buides”. Els habitatges acostumen a ser grans per encabir-hi tota una família, però a mesura que els fills i filles es fan gran marxen i molts dels espais es buiden.
“Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre”
No em queda clar si són un recull de narracions amb un fil molt feble que les uneix o si pretén quelcom més. M’he quedat amb les ganes de saber-ho. Tret d’algunes frases o d’alguns moments breus i molt concrets m’ha resultat un llibre del tot prescindible. Potser no m’ha agradat perquè els llibres de contes no m’acostumen a agradar. Ves a saber.
L’autora en algunes entrevistes ha explicat el que pretenia, però tinc molts dubtes que ho hagi assolit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada