El permagel s'esquerda

Títol ben estrany. Què vol dir Permagel? Tal com indica el mateix nom són capes de gel permanent que estan sota l’escorça de la terra en les zones més glaçades del planeta, tan sigui, a la zona àrtica com a les grans alçades on hi ha el gel permanent que per sota de les roques actua com una mena de ciment que les manté unides. Però l’autora l’utilitza amb un significat una mica diferent.

Per llegir aquest llibre cal agafar aire i estar disposat a submergir-se en el seu món. Com diu la contraportada “Hi ha el dubte que obris el llibre, lector, però cap ni un que t’aguantaràs el respir fins el final si el comences: el viatge és massa bell”

La cita inicial de Thomas Bernhard ja és tota una declaració d’intencions i una mostra del que trobarem en el seu interior: “Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim prosseguim aquesta desgràcia” Està clar que no ens espera una visió optimista de la vida.

En els primers capítols em costa entrar en la narració, però el seu llenguatge poètic m’atrapa.

“S’hi està bé aquí. Finalment, les alçades ja ho tenen això: cent metres de vidre vertical. L’aire és aire en estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte”

“Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai”

“Mesures de seguretat a tot arreu. Més que persones. Més que rates. Mesures reproduïdes sense cap lògica ni sentit ... Mesures evidents o subtils ... Un suïcida reeixit, avui en dia és un heroi ... Morir en un racó estaria bé, hauria de ser possible llogar racons on ben morir”

Una lesbiana amb tendències suïcides ens explica en primera persona totes les seves cabòries més íntimes, les seves decisions, els seus dubtes. Capítols breus i frases curtes com petites pinzellades d’una vida, d’uns pensaments, sensacions, ... per desgranar neguits i angoixes d’una vida.

“Només hauria de deixar-me viure, sense oposar resistència com faria un branquilló corcat baixant pel riu, amb cap més pretensió que lliscar acceptant cada canvi de direcció, assumint el desgast”

“Però estic sola, no soc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor”

En una mena d’autobiografia de la protagonista passem de manera desordenada pels passatges més significatius de la seva vida, infantesa, adolescència, el paper de la mare i de la germana, ambdues ben diferents a ella.

“La vida pertany als altres, sempre ho ha fet. Soc aquí i veig que passa, la vida passa a les vides dels altres, és un miratge real i inabastable que llisca a través de les vides dels altres ... Que m’hagi tocat a mi és un accident”

“El meu inconscient té un gran instint de vida i és estrany, perquè sovint els somnis em posen en situacions extremes de perill”

“Alguns desitjos tenen un fonament intolerable, son tan bruts com una carretada d’adob però tan nutritius també.”

El nostre permagel s’esquerda per les emocions. Nosaltres també tenim un permagel en el nostre interior que és el ens manté d’una sola peça, però la vida intenta esquerdar-lo sense compassió.

“L’obertura del crani, els pensaments espessos avançant pel paviment com lava, fugint de mi. Soc una dona imperfecta, resistent com regalèssia canyellosa i molesta com un tascó d’os de conill incrustat entre dos queixals. Espero que algú s’adoni de mi abans que els ocells vegin els meus glòbuls oculars”

“M’he adonat que em sé de memòria, em sé fins al punt de començar a reconèixer persones inexistents, que em complementen. Em sé com qualsevol recorregut que meni a casa, com passadissos sense portes, com baranes inacabables. Em sé com un internament de dècades. Acabar i prou”

El que comença com quelcom inconnexa i desordenat, amb anades i vingudes endavant i enrere, finalitza en una mena de diari dels darrers dies.

“ ... és la vida, la salvatge que en cerca i ens assetja”

I a la darrera pàgina trobo una bona notícia, s’anuncia Permagel com el primer volum d’una trilogia que continuarà amb Boulder i Mamut. Ja frisso per poder llegir el següent volum.