La carretera

Torno a llegir la carretera de Cornac McCarthy i em tornen a impressionar els seus paisatges apocalíptics. Aquesta segona lectura, tres anys després de la primera em permet delectar-me millor en alguns aspectes del llibre que la primera vegada em van passar desapercebuts.

" L’home jeia escoltant el degoteig de l’aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci. Les cendres del vell món endutes pels vents crus de temporal d’una banda a l’altra del no-res. Empeses, escampades i empeses de nou. Tot fora de lloc. Abandonat a l’aire cendrós. Sostingut per una alenada, trèmula i breu. Si almenys el meu cor fos de pedra ..."

"Ombres de sang seca sobre els rostolls carbonitzats i els munts de vísceres grises on havien arrossegat els assassinats per endur-se’ls. El mur del fons mostrava un fris de caps humans, tots amb la mateixa cara, secs i petrificats amb les mateixes ganyotes forçades i els ulls mig tancats ..."

"La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les orelles que l’escoltaven. Sovint s’havia d’alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits.... "

Fa 3 anys després de veure la pel·lícula vaig llegir aquest llibre per primera vegada i em va impressionar. Darrera van venir més llibres de Cornac McCarthy. És un autor que m'agrada com escriu. Té una visió del món molt peculiar, amarada de violència, amb personatge sempre rodejats d'uns paisatges i d'una societat hostil que descriu amb detalls minuciosos.

El llibre està dedicat a a John Francis McCarthy, el seu propi fill que en el moment que escriu la novel·la té la mateixa edat que el nen co-protagonista de la història. Això fa pensar que aquesta és la visió que l'autor té del món i de la societat que l'envolta i de la que tracta de protegir al seu fill. Malgrat aquesta visió tan pessimista hi ha un bri d'esperança en arribar al mar i deixar el seu fill en mans de "persones bones". Per altra banda el que dóna sentit a la seva vida és aquest fill.

 “En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l’anterior. Com el principi d’un fred glaucoma que entela el món. ...

Un somni: ... com pelegrins d’una faula engolits i perduts a l’interior d’una bèstia de granit. Profunds fumerals de pedra on gotejava i cantava l’aigua. Repicaven en el silenci els minuts de la terra i les hores i els dies i els anys sense cessar....

.... L’única que sabia era que el nen era la seva garantia. Va dir: Si ell no és la paraula de Déu, Déu no ha parlat mai."

Un pare i fill caminant i caminat pel bell mig d'un món gris, fred, brut, hostil, farcit de perills insoldables i desconeguts, a la cerca de quelcom que els ha de salvar del que sembla un mort segura i propera que pot aparèixer en qualsevol moment i des de qualsevol lloc. No hi ha cap lloc segur on poder descansar. Han d'estar sempre en moviment. Està escrit al 2006 abans de l'esclat de la crisi i es pot llegir perfectament com una metàfora de la mateixa, de l'ensorrament d'un món passat i del camí cap a un futur incert que igual no arriba mai. "Cap llista de coses per fer. El dia és providencial en si mateix. L’hora. No hi ha després. Això és després".
Avui en dia és una imatge relativament habitual veure pel carrer algú empenyent un carro ple d'andròmines i rebuscant en els containers de les escombraries. Quan ho veig és inevitable que em vinguin al cap escenes del llibre. 

... "Recorda que les coses que t’entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.

         Però s’obliden coses ¿oi?

         Sí. S’oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

"La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les orelles que l’escoltaven. Sovint s’havia d’alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits...."

La xarxa diu:

• Trotalibros 
• U-topia
• Koratai