La meva pàtria

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record

dels dies

que són passats per sempre. 

Salvador Espriu

El mot pàtria mai ha estat del meu grat. L'escoltava sovint en veu d'aquells homenots amb el bigotet i no entenia per quina raó s'havia d'estimar. Ho veia escrit en aquells portes que donaven entrada al món gris de les cases quarters de la benemèrita "Todo por la patria". I no m'agradava i encara ara em segueix desagradant.
Però per altra banda, hi havia una senyera, i unes músiques que m'emocionaven. A casa mai es pronunciava aquesta paraula. Però quan sortíem del nostre país i anaven a terres on es parlava d'una altra manera ens sentíem estranys i sempre que podíem ens portàvem les nostres menges.
Ja de jove aquells senyors vestits de caqui que tant s'omplien la boca amb la pàtria, de nou em feien sentir estrany en un món que no era el meu i en una terra que tampoc era la meva. La seva senyera no ha estat mai la meva i mai ho serà. No entenien i segueixen sense entendre-ho que parlem una altra llengua. Més aviat sempre els ha molestat
El mot pàtria vol dir terra dels meus pares. La terra dels meus pares és i ha estat sempre Catalunya. Espanya per ells sempre va ser una terra estranya, la terra de l'altre. És tan estrany que desitgem ser  independents ? Costa tan d'entendre una cosa tan senzilla com aquesta ?.