dimecres, 20 d’agost de 2008

Blade Runner

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat. 


La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat ha veure de nou la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner.
En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així.
Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)



El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació.
També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi  Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.
Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.
Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre