Francesc Trabal pertany a la coneguda colla de Sabadell. En aquest volum Quaderns Crema ens presenta quatre de les seves novel·les. No havia llegit res d’ell i m’han resultat prou entretingudes i interessants.
Les dues primeres, “L’home que es va perdre” (1929) i “Quo vadis, Sánchez? (1931), les podem qualificar de novel·les humorístiques, en les que planteja situacions absurdes.
L’home que es va perdre (1929).
Comença amb una carta de la Sílvia al protagonista de la narració en la que li anuncia: “he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val. Ni tu serveixes per home casat, ni jo per dona casada amb tu... Quedem amics”
La reacció d’en Lluís Frederic: “És terrible. L’única il·lusió de la meva vida, la il·lusió més forta que he tingut i que he sentit, acaba de fer-se miques... Sento que m’he acabat, que la meva vida ja ha passat, que soc una desferra, que no serveixo per res...”
Van passar els primers mesos, però “la vida se li feia cada dia més basardosa, més dura, més difícil, més enganxosa”
“Sense amics, sense família, sense cap dèria i sense records... es veia ell mateix com una mena de monstre de museu, una mena d’objecte rar, únic dins el museu que era la seva casa.”
I a partir d’aquí seguim les passes de l’estranya vida de Lluís Frederic que el porta a diferents intents de cercar sentit a la seva vida, entrant en una vida inversemblant ficat en un negoci d’àmbit mundial especialitzat en perdre i trobar objectes.
“Sentia que sovint li venia tots els mals i passava hores d’angúnia, malalt d’un malaltia inqualificable: se sentia al marge d’aquest món i dels homes i un desig de no sabia què el cremava per dintre.”
Per un fet casual, es retroba amb la Sílvia, i quan tot sembla que ja és a punt per acabar, es produeix un gir de guió inesperat, i ell que havia estat l’especialista en desaparicions acaba desaparegut: “S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quant? ¿D’on venia? ¿On anava?... Tots segurament l’hem trobat una hora o altra... ¿No recordeu, en fi, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver passat pel davant vostre... aquest Lluís Frederic Picàbia, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble...?”
Quo vadis, Sánchez? (1931)
En Sánchez treballava en el tèxtil. “Feia temps que anava a la caça d’una altra feina, però la manca de relacions i potser també la manca d’un esperit d’iniciativa afinat cada dia li tiraven més lluny els seus somnis”.
Els diumenges freqüentava un club de tenis a la cerca de la seva oportunitat, però de moment sense èxit.
Poc després de patir un accident en el que va estar a punt de perdre una mà va trobar cent-mil pessetes al carrer que ningú va reclamar i que es va acabar quedant ell.
La vida d’en Sánchez a partir d’aquesta troballa casual fa un tomb. Pot viure sense treballar. Però tot és un despropòsit, sense massa sentit, ara cap aquí, ara cap allà sense trobar mai que vol fer de la seva vida en realitat. Potser ningú de nosaltres sap massa mai que en volem fer de la nostra vida. Potser és que la mateixa vida no té massa sentit en si mateixa.
Les altres dues són ben diferents, amb dos protagonistes prou interessants, una protagonista femenina, Erènia, una dona ben diferent a les altres, i un protagonista masculí, H. Càrol que passa tota la seva vida perseguint els seus propis fantasmes . M’han agradat molt més que les dues anteriors.
Era una dona com les altres (1932)
Erènia, la protagonista de la novel·la ha mort. En l’enterrament dos amics que l’havien conegut parlen d’ella, de com era i de la seva vida.
“En el fons és un cas especial, la vida d’aquesta noia... Erènia no ha estat mai allò que se’n diu “un cas excepcional”, però, de bonica, ho era, ho havia estat molt. Però ho era d’una mena de manera. D’aquella manera que en lloc d’atreure fa por. Fa respecte. Era d’aquelles noies que fan difícil d’aproximar-s’hi... Els seus autèntics admiradors no gosaven acostar-s’hi...”
“Veient-se tota sola sempre, Erènia s’avergonyia del rol que representava i li venia ràbia”
El narrador explica com va conèixer a l’Erènia. Amb el temps s’adonen que es necessiten veure a diari. “Aquella mar pacífica de les nostres relacions aviat esdevingué turbulenta per la intervenció de corrents interiors...”
Però el seus camins es bifurquen. Passen alguns anys i el narrador rep la visita d’Erènia al seu despatx. Aquesta li explica com era el seu matrimoni, un matrimoni molt allunyat de la felicitat.
“Tot ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d’una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic, si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional.”
Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933)
“Tants afanys, tota la meva vida, tot s’ha acabat! La meca única il·lusió, i ara... Efectivament, la vida d’H. Càrol Ferreres finia. Massa tard per a redreçar-se, s’adonava que havia lluitat fins aleshores contra un fantasma, contra el fantasma d’ell mateix...”
Comença parlant de la seva infantesa i de la seva joventut en la que cercava amb por i timidesa experiències sexuals que l’educació rebuda feia que no fossin fàcils ja que li havien inculcat tot de perjudicis ben arrelats en el seu cap,
La mare de Maria havia donat el seu consentiment per que fossin nuvis, però “aquella escena feliç li aparegué més confusa: una nit es desvetllà sobtadament amb una idea torturant: ¿Per què Maria hagué d’esperar que, el sí el donés la mare? ¿Era allò realment, l’amor? Aquest dubte ja no l’abandonà mai més.”
Casat amb la Maria i amb tres filles cada dia era el mateix. “I al vespre... arribava l’hora crítica, l’hora en que pensava en la seva vida... Anava convencent-se que no era a fora de casa on calia cercar remei, sinó a dintre... Estimava honradament Maria, però damunt d’ella hi havia, flotant pels aires, la il·lusió de la seva vida insatisfeta.”
Càrol s’enamora de Fausta, la serventa de la família i es correspost. “Fausta no solament omplia la seva llar, sinó la seva vida subconscient”. Però com era inevitable un dia Maria els va sorprendre.
Càrol segueix amb el seu desfici per ella i tracta de veure-la sense èxit. Aleshores pensa que “un home com ell no hauria hagut d’abandonar-se tan fàcilment als seus sentits i als seus instints. Començava a trobar lamentable que no hagués pogut dominar a temps les seves passions.”
Tres anys després pensa que ja ha passat tot i que ja ha oblidat Fausta, però resulta que no és així. “Tots aquells esforços, tots aquells neguits superats, aquell engany de si mateix, quan ja li havia semblat reeixir, s’esfondraven”
“Cara a cara amb el temps, el temps vencia. El temps ens guanya sempre. És més fort que nosaltres. I fou més fort que Càrol”
“Durant aquells deu anys, Càrol només aprengué una cosa: de fer-se vell sense adonar-se... Intentà, durant aquell temps distreure la seva davallada lliurant-se als plaers que de jove havia perseguit: encara més inútilment que abans no hi trobava gaudi... ”
En el fons, Càrol tan sols és un pobre diable amb una obsessió malaltissa: “M’he fet vell... Ja no serveixo. I es deixà anar en una butaca, els ulls fits enlloc, envidriats, com si acabés de morir-se, respirant amb pausa”
“Ja havia passat de molt els cinquanta, i ara veia clar que el seu paper era innecessari, era inútil: era una mena de ganga... En aquesta edat ja no era sinó una figura decorativa: els vells no son sinó això. Càrol pensava que l’Estat hauria de carregar un impost especial als vells. Si es mirava al mirall es reconeixia com el mateix de sempre... Però alguna cosa que no sabia què era li deia interiorment que ja no era ell, que s’acabava. Massa sovint feia la mateixa reflexió”
“Tota la meva vida he anat darrera un fantasma, darrere el fantasma de les meves il·lusions”. Tots vivim la nostra vida d’alguna manera darrera dels nostres fantasmes i les nostres il·lusions.
“Vivia fent més aviat nosa, es a dir, no nosa, pitjor: enmig d’una universal indiferència”
FRANCESC TRABAL
Novel·les (I)
Quaderns Crema, 2017; pàgines 407
 |
| El Marquet de les Roques a la Vall d'Horta, 2016 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada