Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

És el primer que llegeixo d’aquest escriptor basc, Kirmen Uribe, i haig de dir que m’ha agradat. Es tracta d’una edició bilingüe molt cuidada del que en voldria destacar alguns fragments.

 

“Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava.

No vull cap promesa, no vull cap disculpa,

només un gest d’amor”

Què senzilla i elemental és a vegades la vida!

 

“Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.

Si no són els ports, és el penediment.

Si no són els dubtes, la impotència”

La nostra vida interior és quelcom molt amagat que en qualsevol moment ens pot sorprendre a nosaltres mateixos.

 

“Em diràs que no és veritat, però de vegades sembla

que el món s’atura. Que deixa de girar i,

acollint-nos per una única vegada i com si ens avisés,

ens llarga per sempre aquell moment.

Em diràs que exagero

i que, comparades amb altres coses que passen,

les que dic no són tan rellevants ni extraordinàries.

Aquell dia no va passar res d’especial,

però aquell moment, ...

...sempre serà únic per a mi.”

Per cadascú de nosaltres hi ha instants a la vida que guardarem per sempre més a la nostra memòria, instants que per els altres poden no tenir cap importància, però que per nosaltres són únics i irrepetibles.

 

“Estimaves el risc,

i m’he adonat que sense el risc no som res.”

Sempre hi ha risc, fins i tot, en les coses més simples. La mateixa vida ja és un risc que no podem obviar de cap de les maneres. No podem viure sense risc. El risc zero no existeix.

 

“No t’escoltis la por,

no diguis mai ni sempre,”

¿Qui no ha tingut que retractar-se d’alguns dels seus mai o sempre?

 

 

 

TECNOLOGIA

“El meu avi no sabia llegir,

no sabia escriure. Però era un rondallaire

famós al poble. Era ell qui encenia,

envoltat de canalla, les fogueres de Sant Joan.

La cal·ligrafia del meu pare era inclinada, elegant.

teixia el paper amb precisió,

com si cisellés pissarra.

Tinc sobre la taula la postal que va enviar quan feia la mili.

“Yo bien, tú bien,

Mándame cien”

A la nostra època ens enviem

missatges electrònics.

En tres generacions

hem travessat la llarga història de l’escriptura.

Tanmateix, les preocupacions, les pors

són les de sempre, i ho seran:

“Yo bien, tú bien...”

La tecnologia ens ha canviat la vida en tal sols tres generacions: la meva àvia no sabia llegir ni escriure, els meus pares sempre ho van fer a mà i jo que vaig fer hores de cal·ligrafia amb tinter i plumilla, ja fa molts anys que pràcticament tot ho escric en aquests nous estris moderns. Però amb tot, el que més ens hem preguntat al llarg d’aquest darrer any era si estàvem bé.

 

“No sé si ens és possible tornar enrere,

si hi ha alguna manera d’escollir de nou

els camins que hem rebutjat.

Però és veritat que de tant en tant

el que hem sentit en el passat es converteix en real,

encara que sigui només una miqueta.”

 

 

“El passat de vegades

es converteix en present...

Podem tornar als camins

que hem deixat enrere?

És possible saber

que caiem i caiem fins

a estavellar-nos al fons de tot?...

Quantes vegades podem canviar?

Quantes vegades per ser millors?”

Ens agradaria tornar enrere per poder viure d’una altra manera, per poder transitar per camins diferents dels que en el seu dia vam escollir, però no és possible. Hem d’aprendre del nostre passat i portar amb nosaltres la motxilla de les decisions que hem pres.

 

“La llengua és imperfecta, els signes s’han gastat

com rodes de molí, de tant utilitzar-los...”

La llengua serà imperfecta, però és el mitja més important del que disposem per comunicar-nos.

 

“Hi ha una por que ens agafa totalment i d’improvís.

Es para en el nostre ànim

com els albatros de febrer als penya-segats,

i fa que tot es torni ombrívol, feble i encongit.”

 

“Tinc tot d’embulls al cap, a les golfes dels anys,

dels enuigs, d’aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,

portar l’ésser humà a la mida del món”

Aquests moments de la vida en que tot es veu negre, i no sabem com sortir-ne, són inevitables, però cal cercar la forma de superar-los. No ens hi podem quedar encallats. Cal trobar la sortida.

 

 

CUC

“Tots necessitem alguna cosa més

per satisfer el cuc de dintre.

A tots ens falta una paraula

per dir als altres.”

Trobar les paraules exactes per dir als altres ens costa molt.

 

 

“Si no tens despeses, no necessites diners.

Com més coses vols,

més gran és el deute.

El millor és tenir poca cosa”

Viure amb poc és la millor forma d’apropar-se a la felicitat. Com més necessitem per viure, més fàcil és ser infeliç.

 

UNA LLENGUA

“Una llengua no sap res

del bé i el mal.

Això és cosa nostra.

Una llengua és com una ombra.

Si aixeques un puny,

ella també l’aixecarà;

si fuges, ella també

fugirà darrere teu.

 

La llengua no sap res

de la veritat i la mentida.

Això és cosa nostra.

Una llengua no aixeca parets,

les pinta de colors.

La llengua no mata ningú,

ens uneix.

 

Però, això sí, una llengua,

una llengua es pot morir.”

Què important és la llengua!

Què important és la nostra llengua!

Què important és no deixar-la morir!

Què importants són totes les llengües!

 

 

KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

Edició original en basc, 2001. Edicions Proa, 2010; pàgines 189

Aralar, 2016