Multituds

I després dels Sots Feréstecs segueixo amb Raimon Casellas. Les multituds és un llibre de narracions curtes que posa l’accent en escenes i situacions on la personalitat de l’individu és anul·lada per l’acció de la multitud.

El volum que he llegit va precedit d’una molt bona introducció del professor Jordi Castellanos on es pot llegir:

“Hi ha multitud quan ha desaparegut la personalitat conscient de les persones per deixar lloc a una nova personalitat col·lectiva”. “Integrar-se a la multitud és dimitir de la pròpia personalitat”

El propi Raimon Casellas escriu:

“Qui es fica en la multitud hi perd l’ànima”

“Sembla que quiscun abdiqui poc o molt de la seva ànima, per a proclamar-ne una de nova, que és l’ànima de tots plegats. La voluntat comuna ofega les individuals. La passió momentània de la massa se sobreposa a les habituals de cadascú. Per xò els moviments de la multitud aplegada prenen aspectes distints dels moviments que farien els homes que la componen, si es trobessin desapariats”

Les narracions que si poden trobar són les següents:

Dia de sentència: la multitud que assisteix a l’execució per garrot vil del Llarg. Lamentablement, de ben segur que si avui en dia si encara si apliqués la pena de mort, la reacció de la gent no seria massa diferent.

Les veremes de la por. Passa al poble de Fartanelles, un poble fart i ric. Mostra la por de la gent del poble a una multitud estranya que arriba per veremar. I la ferma convicció dels propis veremadors recent arribats. “Pels camps espessos de la negra multitud va creuar, com espurnat de sang i foc, el pensament de la gran força que tenien, la gran força demostrada per la basarda del veïns”

Exposició d’escultures: “En Bausí, l’estatuari, amb el rostre groc d’angoixa i el front arrosat de suor freda, va sentir que una esgarrifança li serpejava pel cos. Amb la vista clavada en aquella obra, fal·lera de la seva vida, que veia desaparèixer carrer avall, trontollant-se com si tremolés per por de la sort, tal volta adversa, que li reservava el judici de les multituds, l’artista també devenia commós i trèmul, pertorbat per la gran angúnia que dóna la incertesa del pervenir: Què en diria, el món de la seva obra?” Els neguits del creador a l’haver d’afrontar la reacció del públic a la seva obra. I amb tot el que passa pot comprovar que la reacció de la multitud davant l’obra d’art depèn més de les històries que l’envolten que dels propis valors artístics de la mateixa obra.

Els miquelets al convent: Davant la notícia de l’arribada dels miquelets les monges s’amaguen.  Pensen en tot de malvestats que els hi poden passar si les troben. Quan aquestes no es produeixen, senten “com una mena de contrarietat, com el desengany que sentim quan veiem a punt de fracassar aquelles coses que, terribles i tot com són, s’esperen per inevitables ... i no acaben de venir”

Finalment són descobertes, però els miquelets marxen del convent com si res. “I en el refugi de l’oració van tornar a trobar les santes dones, la serenor d’esperit, un instant torbada per la invasió de les humanes turbes en el recinte sagrat”

Meeting de levites: Arriba un nou polític per fer un míting a la ciutat. Tot va ple d’enraonies sobre ell, de bones i dolentes. Però la multitud acudeix al míting i es deixa enardir per les seves paraules que prometen un futur esplendorós deixant de banda tots els dubtes previs. S’alça un crit crític al mig del míting i la multitud s’abraona sobre ella i la fan callar.

El simulacre de la guerra: El que només hauria de ser una guerra de comèdia, va acabar convertint-se per la cridòria i impuls de les multituds espectadores en una sagnant batalla.

Públic gelós: Una diva de l’òpera adorada pel seu públic, que un cop coneix que té relacions no li perdonen i és xiulada en la seva darrera actuació de la temporada.

Deu-nos aigua, majestat!: En una contrada fa anys i panys que no plou. Tot és sec i sense aigua. Els seus habitants es barallen per l’aigua i es deixen portar pel vici. Clamen per la pluja que no ve. Un vell diu que la solució és demanar-la a Déu i fe penitència. I així ho fan. Organitzen una gran professó fins un turó proper. A mig sermó i després de prometre no caure mai més en el vici comença la tempesta. Tornen al poble corrent i es deixen portar de nou pel vici. “Mentrestant, allà dalt, al turó de les Set Creus, el Crucifix es mullava, voltat de fosca i de solitud”.

Els funerals de l’espasa: És ferit de mort un gran torero. La multitud l’adora i s’organitza un funeral multitudinari.

Justícia del poble: En un gran mercat amb molta gent hi ha rumors de que es produeixen robatoris. Acusen a un xicot de ser el lladre. Malgrat que aquest diu que no ha fet res, no l’escolten i la multitud el colpeja. Arriba la justícia, però no la deixen actuar, sota l’acusació que sempre els deixen anar. Segueixen colpejant i arrossegant al xicot. Tothom hi participa. Quan apareix el seu amo i la persona que l’havia acusat d’haver robat dient que és innocent, ja és tard. “El xicot, mort, fet un pilot de carn sagnosa, jeia sobre un munt de pedres!”. “El poble ja havia consumat la seva obra de justícia”

La inaugural de l’estàtua: És l’acte inaugural d’una estàtua dedicada a un poeta-músic del poble. Hi assisteix molta gent que admira a l’homenatjat. No està d’acord, ni amb els discursos, ni amb la imatge de l’estàtua. L’apedreguen i la volen destruir, però quan tot ja sembla perdut la força pública ho impedeix: “La imatge no pot morir. Ni que vinguin les turbes roges a calar foc a les ciutats, ni que vinguin els lluitadors moderns a exiliar un moment el somni de la terra, la imatge no morirà mentre perduri la vida. Així que hagi passat el despotisme dels barbres nous, així que comencin a bastir-se les ciutats enderrocades, l’eternal imatge tornarà a florir en la pedra, en el color, en la paraula, ...”

Han passat més de 100 anys i situacions d’aquestes encara són de plena actualitat. Passa el temps i els humans no canviem, ens deixem portat amb molta facilitat per les multituds, pel que diu i fa la majoria. De ben segur que en el món actual les xarxes socials ens imposen el seu mode de pensar i actuar. Sempre costa molt anar a contracorrent, i fins i tot, quan hom creu que va a contracorrent, el més segur és que també estigui influït per algun grup social encara que aquest sigui minoritari en el sí de la societat.

Reflexionant sobre les darreres grans mobilitzacions en les que he participat (el no a la guerra, contra el terrorisme, i els 11-S i totes les derivades del procés) en alguns moments també em passa pel cap que, malgrat que sóc molt conscient del que faig i del perquè ho faig, la multitud d’alguna manera m’empeny i em manipula. Però parafrasejant la Bíblia, qui està lliure de ser manipulat, que llancin la primera pedra.