divendres, 24 de febrer del 2017

Com s'arriba a viure al carrer?



... un encert pot habitar i resistir temps en silenci, però un error és molt sorollós encara que el cometis a boca tancada

Nova novel·la de Maria Barbal i nou personatge femení, però aquesta dona és molt diferent a totes les seves protagonistes anteriors. Igual que en “Escrivia cartes al cel” es torna a basar en un fet real que va commocionar l’opinió pública: un parell d’adolescents mataven a una indigent en un caixer per simple diversió. Però aquest fet real és simple excusa per inventar-se quina podia haver estat la vida d’aquesta indigent del caixer.
Escriu en una llibreta dirigint-se a la seva filla. Viu al carrer sola, en un parc, gairebé davant de la que havia estat la seva casa amb l’esperança de veure-la algun dia. De forma desordenada va desgranant el que ha estat la seva vida i els fets que l’han portat fins aquí.

 Què és just, digues? Ho és la vida? Ho són els qui combreguem amb una religió d’amor i pau i castiguem els altres molt més que la mateixa vida?”

Veuràs com a la vida no hi ha una ratlla ben dibuixada que separa el que està bé del que no ho està


Una dona derrotada de les que viuen al carrer, però que té al darrera una història que ni ens podem imaginar. Què és el que l’ha portat fins aquella situació? Com pot viure d’aquella manera? De fet ahir mateix a Vilaweb Roger Cassany també parlava del tema: Lahistòria de Marco (de Milà a les nits sense sostre del Raval).

De nou la complexitat de les relacions humanes i la motxilla de la nostra història personal que tots arrosseguem amb nosaltres per tota la vida, a vegades més lleugera, a vegades més pesada.
Més de una vegada en veure algun indigent pel carrer he pensat en quina història hi podia haver al darrere i quines podien ser les causes que el van conduir en una moment de la seva via a aquella situació. De ben segur que la línia és ben fina i que tots tenim el risc de que ens passi quelcom de semblant. I que un cop al carrer, amb tot perdut, no ha de ser gens fàcil refer la vida i tornar al que considerem la “normalitat”

Els silencis, no dir el que es pensa en un moment .... “Per què no em va dir queda’t, sis-plau queda’t, no puc estar sense tu, ni l’Àngels, tampoc, no veus que em faré vell abans d’hora?”. En un moment determinat, actuar per impuls sense pensar en les conseqüències. El moment de prendre decisions sempre és delicat: “Estava sorpresa i quasi optimista pel fet d’haver decidit quelcom ...”

Em sap greu que allò que ella escrivia íntimament sigui llegit per persones que no la coneixien per a qui ella és un número. Potser és millor esperar ... No sé que he de fer.”

També en parlen a: