“ ... un encert pot habitar i resistir temps en silenci, però un error és
molt sorollós encara que el cometis a boca tancada”
Nova novel·la de Maria Barbal i
nou personatge femení, però aquesta dona és molt diferent a totes les seves
protagonistes anteriors. Igual que en “Escrivia
cartes al cel” es torna a basar en un fet real que va commocionar l’opinió
pública: un parell d’adolescents mataven a una indigent en un caixer per simple
diversió. Però aquest fet real és simple excusa per inventar-se quina podia
haver estat la vida d’aquesta indigent del caixer.
Escriu en una llibreta
dirigint-se a la seva filla. Viu al carrer sola, en un parc, gairebé davant de
la que havia estat la seva casa amb l’esperança de veure-la algun dia. De forma
desordenada va desgranant el que ha estat la seva vida i els fets que l’han
portat fins aquí.
“Què és
just, digues? Ho és la vida? Ho són els qui combreguem amb una religió d’amor i
pau i castiguem els altres molt més que la mateixa vida?”
“Veuràs com a la vida no hi ha una ratlla ben dibuixada que separa el
que està bé del que no ho està”
Una dona derrotada de les que
viuen al carrer, però que té al darrera una història que ni ens podem imaginar.
Què és el que l’ha portat fins aquella situació? Com pot viure d’aquella
manera? De fet ahir mateix a Vilaweb Roger Cassany també parlava del tema: Lahistòria de Marco (de Milà a les nits sense sostre del Raval).
De nou la complexitat de les
relacions humanes i la motxilla de la nostra història personal que tots
arrosseguem amb nosaltres per tota la vida, a vegades més lleugera, a vegades
més pesada.
Més de una vegada en veure algun
indigent pel carrer he pensat en quina història hi podia haver al darrere i
quines podien ser les causes que el van conduir en una moment de la seva via a
aquella situació. De ben segur que la línia és ben fina i que tots tenim el
risc de que ens passi quelcom de semblant. I que un cop al carrer, amb tot
perdut, no ha de ser gens fàcil refer la vida i tornar al que considerem la “normalitat”
Els silencis, no dir el que es
pensa en un moment .... “Per què no em va
dir queda’t, sis-plau queda’t, no puc estar sense tu, ni l’Àngels, tampoc, no
veus que em faré vell abans d’hora?”. En un moment determinat, actuar per
impuls sense pensar en les conseqüències. El moment de prendre decisions sempre
és delicat: “Estava sorpresa i quasi
optimista pel fet d’haver decidit quelcom ...”
“Em sap greu que allò que ella escrivia íntimament sigui llegit per persones
que no la coneixien per a qui ella és un número. Potser és millor esperar ...
No sé que he de fer.”
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada