dilluns, 20 de febrer de 2017

País íntim



Cap alegria no podia fer-te feliç.
Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis ...” Així de contundent comença.

Aquest país íntim de Rita Albera, la narradora, la “tretzepets” que li diu la seva mare, és sense cap mena de dubte la millor obra de Maria Barbal. De nou una potent veu femenina ens explica tota la seva vida des de la infantesa fins la maduresa.
Com a la Rita, el terrat, el safareig, les flors i els testos també formen part dels records de la meva infantesa. Les descripcions són delicioses amb un vocabulari ric i acurat, tot ben posat i endreçat al seu lloc. Res és sobrer. Ens apropa amb cura a la manera de viure d’altres temps.
A la Rita no li agrada la seva mare que sempre l’està renyant y la menysprea. Al llarg de tota la novel·la assistirem a la complexitat d’aquesta relació dels seus dos països íntims. La Rita va desgranat sense presses la seva vida, els seus neguits i els seus sentiments. Assistim a la seva evolució personal: infantesa, adolescència, joventut i cerca de la llibertat personal, i la maduresa que implica una millor comprensió de tot el que l’envolta. 

Les teves respostes queden esparses en el mapa que jo em dibuixo des de sempre. Hi ha territoris diferents en aquest país íntim, són illes que busquen agermanar-se en una sola terra. Cada pregunta meva ha rebut paraules com aigua al galop, paraules esvaïdes, paraules mullades. No m’oriento encara en aquest país que dubtes de llegar-me

Tots tenim el nostre país íntim. Ens resulta difícil conèixer el nostre propi país íntim on ocultem parts de nosaltres mateixos que no volem compartir amb ningú. Som uns éssers complexos. Intentem conèixer als que ens envoltem però, fins i tot, els més propers acaben essent uns veritables desconeguts. 

Per què tu i jo veiem les coses de forma tan diferents? Per què calla tant el pare?”
Trobo que els grans són molt complicats i no sé si acabaré d’entendre mai què va passar durant la guerra civil, ningú en parla al carrer, tu, tampoc; però dins de les cases sempre hi ha corda per estona sobre aquells fets
Ara, en la casa sense tu, se m’ofereix de franc un altre fragment del teu país íntim. I sóc capaç d’aclarir una diferència entre la padrina i tu. En ella el record és dolor, una mutilació; a tu també et falta un tros, però en tu hi ha més; al costat del dolor, ràbia i vergonya
Tu m’has ensenyat a buscar la raó de les coses, a voler-les entendre. Encara que ja conec l’error d’aquesta via prenc sempre el mateix camí d’aproximació als misteris

Ens esforcem per arribar a un coneixement profund de nosaltres mateixos, però no som massa destres i les nostres eines són poc hàbils. Sempre ens quedem a mig camí.

En tot moment la teva veu m’és un eco al pensament, encara que la majoria de cops no vull sentir-la

En tota la narració la Rita dialoga amb la seva mare. Està present de forma constant en tot el que fa i en tot el que pensa. És una ombra que la persegueix allà on va.

Tu eres un ombra darrera cada un dels meus actes. Fins entraves a la dutxa, no em dava temps d’estampar-te la cortina als morros. Quan actuava contra els teus principis, sola o acompanyada, em brollava un somriure com si t’ho dediqués. També m’acusava en silenci amb les teves paraules i, en acabat, me’n veia
Al teu país íntim no havia trobat lloc on plantar la tenda sinó on tu m’assignaves, ni tan sols sabia si hi tenia espai reservat i si volia tenir-l’hi” “Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim, els morts, el temps dels vius”
Jo no m’entenia gens. Estava subjecta a tu, però avorria la majoria dels teus actes i la quasi totalitat de les seves paraules
Tota negre, et quedaves amb els teus morts i la teva feina, el teu país complert. No m’importava que et passés ni com estaves de trista, tan sols desitjava marxar de les teves vores. Volia viure la meva vida” Desitja alliberar-se de tot el llegat de la seva mare, però ben poques vegades ho aconsegueix.

Un fet tràgic de la guerra civil travessa tota la vida de la família de la Rita. El record és inesborrable. Passen els anys, però el misteri els segueix perseguint i s’acaba convertint en un veritable corcó que no els deixa en pau, fins i tot, en els que no havien viscut aquella guerra. El pas del temps no esborra la memòria dels fets. “No podies creure en els imparcials. Havien callat massa temps i el silenci s’havia sumat al rebuig. O havien nascut anys després i no podien entendre què havia estat allò; jo estava entre els qui no ho podíem entendre. I havia anat tan errada que, no solament m’havia cregut que sí que podia, sinó que havia volgut curar-te, ignorar que el meu consol no et podia consolar

No eres només tu la del país íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i barrat, amb terres secretes como té un país. I quan ens enamorem d’algú, tan sols hem albirat la punta d’una muntanya o l’horitzó d’un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de l’altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hi hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix per anar endavant a escorcollar els països que m’importen. Dintre seu sempre hi haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d’un temps cau i potser pots avançar més endins o, mentrestant, t’ha passat el deler de fer-ho i ja només penses a escampar la boira” Cap país íntim de ningú l’acabem de conèixer a fons. Sempre queda algun replec secret en el que no hi podem entrar i, de ben segur, millor és així. 

Doncs resultava que, aquell període de silenci, en què de la gent, les mirades i somriures creuats, els gestos, la desconfiança, constituïa l’única resposta al crim que algú havia comès contra vosaltres, havia estat quan tu havies fundat dintre teu un país. Havies plantat tenda sense claus ni ganxos per afermar, al buit” Tots els que acabada la guerra civil van crear el seu país íntim dins d’un món de silenci i mitges veritats, van crear un país en el buit. No tenien res on agafar-se de manera ferma.

I ara penso, mentre tota sola passes davant meu, recollida i absent, que no m’importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país. És sempre a dins meu” Així acaba la novel·la, reconeixent que malgrat tot, el seu propi país conté a dins el país de la seva mare. És molt possible que això ens passi a tots.

També en parlen a: