“Cap alegria no podia
fer-te feliç.
Cada família té la
seva manera de parlar i els seus silencis ...” Així de contundent comença.
Aquest país íntim de Rita Albera,
la narradora, la “tretzepets” que li
diu la seva mare, és sense cap mena de dubte la millor obra de Maria Barbal. De
nou una potent veu femenina ens explica tota la seva vida des de la infantesa
fins la maduresa.
Com a la Rita, el terrat, el
safareig, les flors i els testos també formen part dels records de la meva
infantesa. Les descripcions són delicioses amb un vocabulari ric i acurat, tot
ben posat i endreçat al seu lloc. Res és sobrer. Ens apropa amb cura a la
manera de viure d’altres temps.
A la Rita no li agrada la seva
mare que sempre l’està renyant i la menysprea. Al llarg de tota la novel·la
assistirem a la complexitat d’aquesta relació dels seus dos països íntims. La
Rita desgrana sense presses la seva vida, els seus neguits i els seus
sentiments. Assistim a la seva evolució personal: infantesa, adolescència,
joventut i cerca de la llibertat personal, i la maduresa que implica una millor
comprensió de tot el que l’envolta.
“Les teves respostes queden esparses en el mapa que jo em dibuixo des de
sempre. Hi ha territoris diferents en aquest país íntim, són illes que busquen agermanar-se en una sola terra.
Cada pregunta meva ha rebut paraules com aigua al galop, paraules esvaïdes,
paraules mullades. No m’oriento encara en aquest país que dubtes de llegar-me”
Tots tenim el nostre país íntim.
Ens resulta difícil conèixer el nostre propi país íntim on ocultem parts de
nosaltres mateixos que no volem compartir amb ningú. Som uns éssers complexos.
Intentem conèixer als que ens envoltem però, fins i tot, els més propers acaben
essent uns veritables desconeguts.
“Per què tu i jo veiem les coses de forma tan diferents? Per què calla
tant el pare?”
“Trobo que els grans són molt complicats i no sé si acabaré d’entendre
mai què va passar durant la guerra civil, ningú en parla al carrer, tu, tampoc;
però dins de les cases sempre hi ha corda per estona sobre aquells fets”
“Ara, en la casa sense tu, se m’ofereix de franc un altre fragment del
teu país íntim. I sóc capaç
d’aclarir una diferència entre la padrina i tu. En ella el record és dolor, una
mutilació; a tu també et falta un tros, però en tu hi ha més; al costat del
dolor, ràbia i vergonya”
“Tu m’has ensenyat a buscar la raó de les coses, a voler-les entendre.
Encara que ja conec l’error d’aquesta via prenc sempre el mateix camí
d’aproximació als misteris”
Ens esforcem per arribar a un
coneixement profund de nosaltres mateixos, però no som massa destres i les
nostres eines són poc hàbils. Sempre ens quedem a mig camí.
“En tot moment la teva veu m’és un eco al pensament, encara que la
majoria de cops no vull sentir-la”
En tota la narració la Rita
dialoga amb la seva mare. Està present de forma constant en tot el que fa i en
tot el que pensa. És una ombra que la persegueix allà on va.
“Tu eres un ombra darrera cada un dels meus actes. Fins entraves a la
dutxa, no em dava temps d’estampar-te la cortina als morros. Quan actuava
contra els teus principis, sola o acompanyada, em brollava un somriure com si
t’ho dediqués. També m’acusava en silenci amb les teves paraules i, en acabat,
me’n veia”
“Al teu país íntim no havia
trobat lloc on plantar la tenda sinó on tu m’assignaves, ni tan sols sabia si
hi tenia espai reservat i si volia tenir-l’hi” “Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim, els morts, el temps dels
vius”
“Jo no m’entenia gens. Estava subjecta a tu, però avorria la majoria
dels teus actes i la quasi totalitat de les seves paraules”
“Tota negre, et quedaves amb els teus morts i la teva feina, el teu país
complert. No m’importava que et passés ni com estaves de trista, tan sols
desitjava marxar de les teves vores. Volia viure la meva vida” Desitja
alliberar-se de tot el llegat de la seva mare, però ben poques vegades ho
aconsegueix.
Un fet tràgic de la guerra civil
travessa tota la vida de la família de la Rita. El record és inesborrable.
Passen els anys, però el misteri els segueix perseguint i s’acaba convertint en
un veritable corcó que no els deixa en pau, fins i tot, en els que no havien
viscut aquella guerra. El pas del temps no esborra la memòria dels fets. “No podies creure en els imparcials. Havien
callat massa temps i el silenci s’havia sumat al rebuig. O havien nascut anys
després i no podien entendre què havia estat allò; jo estava entre els qui no
ho podíem entendre. I havia anat tan errada que, no solament m’havia cregut que
sí que podia, sinó que havia volgut curar-te, ignorar que el meu consol no et
podia consolar”
“No eres només tu la del país
íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada
persona tenim a dins un espai únic i barrat, amb terres secretes como té un
país. I quan ens enamorem d’algú, tan sols hem albirat la punta d’una muntanya
o l’horitzó d’un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de
l’altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort,
pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem
continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí
tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies
que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o
altra hi hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser
s’haurà d’explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix
per anar endavant a escorcollar els països que m’importen. Dintre seu sempre hi
haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d’un temps cau i potser pots
avançar més endins o, mentrestant, t’ha passat el deler de fer-ho i ja només
penses a escampar la boira” Cap país íntim de ningú l’acabem de conèixer a
fons. Sempre queda algun replec secret en el que no hi podem entrar i, de ben
segur, millor és així.
“Doncs resultava que, aquell període de silenci, en què de la gent, les
mirades i somriures creuats, els gestos, la desconfiança, constituïa l’única
resposta al crim que algú havia comès contra vosaltres, havia estat quan tu
havies fundat dintre teu un país. Havies plantat tenda sense claus ni ganxos
per afermar, al buit” Tots els que acabada la guerra civil van crear el seu
país íntim dins d’un món de silenci i mitges veritats, van crear un país en el
buit. No tenien res on agafar-se de manera ferma.
“I ara penso, mentre tota sola passes davant meu, recollida i absent,
que no m’importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país. És
sempre a dins meu” Així acaba la novel·la, reconeixent que malgrat tot, el
seu propi país conté a dins el país de la seva mare. És molt possible que això
ens passi a tots.
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada