Pel turista que visita les valls
del Pirineus i pel caminant que s’enfila per les muntanyes no resulta massa
evident el que explica Ramon Solsona en la novel·la: unes obres faraòniques en
un passat no massa llunyà i en unes condicions tant laborals com polítiques pèssimes
en plena dictadura franquista. Les obres hidràuliques de la vall de Cardós que
tan bé descriu van durar des del 1959 fins al 1974: 15 anys.
Avui en dia si s’està amatent al
visitar la zona encara es poden veure força restes d’aquella època. Fa uns anys
vaig visitar la central de Tavascan. Tot el que ens van explicar en aquell gegantí
túnel queda molt ben descrit al llarg de la narració de “Allò que va passar a
Cardós”
Un assassinat d’un guàrdia civil
només començar. L’assassí i el mort semblen evidents, però ...
Petits fragments de 4 o 5 pàgines
escrits des de diferents punts de vista ens van posant en situació. Tot va
passant davant dels nostres ulls. El que pensen i fan els diferents personatges
ens situa amb facilitat en com devia ser la vida per aquells indrets en aquell
temps: la gent del poble, els nouvinguts “els carrilanos”, els capatassos, els
enginyers, la guàrdia civil, ... És una mena de trencaclosques que va agafant
forma a poc a poc.
La guàrdia civil “va ser víctima d’una manera de viure
inhumana, que els guàrdies cobraven un sou de misèria i s’havien de sacrificar
molt, sobretot anant d’un lloc a l’altre amb la família sense poder fer arrels
enlloc” Tot portava a viure de tripijocs il·legals, consentits fins a cert
punt, sempre que no comportessin enrenous públics i passessin desapercebuts.
Els fantasmes dels nens, quelcom
que tots els d’una generació hem viscut d’una manera o una altra: “... tot es deia amb mitges paraules i en
veu baixa, sempre en veu baixa” ... “llavors
no era com ara, que tot se sap; no, llavors, si hi havia una mort estranya, tot
eren rumors i sospites, xafarderies ...” “En el fons penses que totes les històries són mentida, llegendes que
s’inventa la gent”
Un dels protagonistes “quan tenia una estona lliure pujava per un
caminet que va fent esses fins el llac de Romedo, el gran, el de dalt, que
estava damunt mateix del campament i em passava molta estona assegut allà, de cara
a l’estany. Contemplava com s’hi reflectien els núvols i, no sé com dir l’hi
aquella quietud se’m ficava a dins i després tornava al campament com si hagués
fet una cura de repòs ...” És un indret del que no m’estranya gens el
consell que dóna “De tant en tant necessito pujar i passar-me unes hores allà enmig del
silenci de les muntanyes. Si mai hi puja ho entendrà, si ensopega un bon dia,
segui una bona estona al costat del llac i no pensi en res, dediqui’s a mirar
l’aigua, el cel, la carena, la vall ...” És un lloc veritablement idíl·lic
i que paga l’esforç que suposa enfilar-se.
Fa entrar ganes de tornar de nou
al Pallars i contemplar-ho amb uns altres ulls, cercar les restes de les
edificacions d’aquella època i visitar la fàbrica de ciment del Xerallo, el pont de Cassibrós i Tírvia, un poble que ja va cridar la meva atenció en la darrera
visita
“Sap què és un poble en flames? Ho van destruir tot i molta gent ja no
va tornar. Per què? Perquè et plantifiquin a l’entrada del poble un lletrero
que diu “pueblo adoptado por el Caudillo”? Veure això cada dia et regira els
budells. Jo em jurava que quan me n’anés no hi tornaria. No ho he complert del
tot, però per mi, després del bombardeig, Tírvia ja no existeix, és un altre
poble. Els de Regiones, que ho podien haver refet tot, ens van prendre el pèl,
i la reconstrucció es va acabar com el rosari de l’aurora”
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada