dissabte, 1 d’abril del 2017

Muntanyes foradades



Pel turista que visita les valls del Pirineus i pel caminant que s’enfila per les muntanyes no resulta massa evident el que explica Ramon Solsona en la novel·la: unes obres faraòniques en un passat no massa llunyà i en unes condicions tant laborals com polítiques pèssimes en plena dictadura franquista. Les obres hidràuliques de la vall de Cardós que tan bé descriu van durar des del 1959 fins al 1974: 15 anys.

Avui en dia si s’està amatent al visitar la zona encara es poden veure força restes d’aquella època. Fa uns anys vaig visitar la central de Tavascan. Tot el que ens van explicar en aquell gegantí túnel queda molt ben descrit al llarg de la narració de “Allò que va passar a Cardós” 

Un assassinat d’un guàrdia civil només començar. L’assassí i el mort semblen evidents, però ... 

Petits fragments de 4 o 5 pàgines escrits des de diferents punts de vista ens van posant en situació. Tot va passant davant dels nostres ulls. El que pensen i fan els diferents personatges ens situa amb facilitat en com devia ser la vida per aquells indrets en aquell temps: la gent del poble, els nouvinguts “els carrilanos”, els capatassos, els enginyers, la guàrdia civil, ... És una mena de trencaclosques que va agafant forma a poc a poc.

La guàrdia civil “va ser víctima d’una manera de viure inhumana, que els guàrdies cobraven un sou de misèria i s’havien de sacrificar molt, sobretot anant d’un lloc a l’altre amb la família sense poder fer arrels enlloc” Tot portava a viure de tripijocs il·legals, consentits fins a cert punt, sempre que no comportessin enrenous públics i passessin desapercebuts.

Els fantasmes dels nens, quelcom que tots els d’una generació hem viscut d’una manera o una altra: “... tot es deia amb mitges paraules i en veu baixa, sempre en veu baixa” ... “llavors no era com ara, que tot se sap; no, llavors, si hi havia una mort estranya, tot eren rumors i sospites, xafarderies ...” “En el fons penses que totes les històries són mentida, llegendes que s’inventa la gent

Un dels protagonistes “quan tenia una estona lliure pujava per un caminet que va fent esses fins el llac de Romedo, el gran, el de dalt, que estava damunt mateix del campament i em passava molta estona assegut allà, de cara a l’estany. Contemplava com s’hi reflectien els núvols i, no sé com dir l’hi aquella quietud se’m ficava a dins i després tornava al campament com si hagués fet una cura de repòs ...” És un indret del que no m’estranya gens el consell que dóna  De tant en tant necessito pujar i passar-me unes hores allà enmig del silenci de les muntanyes. Si mai hi puja ho entendrà, si ensopega un bon dia, segui una bona estona al costat del llac i no pensi en res, dediqui’s a mirar l’aigua, el cel, la carena, la vall ...” És un lloc veritablement idíl·lic i que paga l’esforç que suposa enfilar-se.


Fa entrar ganes de tornar de nou al Pallars i contemplar-ho amb uns altres ulls, cercar les restes de les edificacions d’aquella època i visitar la fàbrica de ciment del Xerallo, el pont de Cassibrós i Tírvia, un poble que ja va cridar la meva atenció en la darrera visita

Sap què és un poble en flames? Ho van destruir tot i molta gent ja no va tornar. Per què? Perquè et plantifiquin a l’entrada del poble un lletrero que diu “pueblo adoptado por el Caudillo”? Veure això cada dia et regira els budells. Jo em jurava que quan me n’anés no hi tornaria. No ho he complert del tot, però per mi, després del bombardeig, Tírvia ja no existeix, és un altre poble. Els de Regiones, que ho podien haver refet tot, ens van prendre el pèl, i la reconstrucció es va acabar com el rosari de l’aurora



També en parlen a: