Nou llibre d’Eva Baltasar. Com
que fins ara els tres anteriors m’han agradat no dubto gens en agafar aquest de
la prestatgeria de novetats de la biblioteca.
Comença bé. “Tic una casa
nova. Dit així sembla que hi visqui o que hi hagi d’anar a viure aviat. Que
l’acabi de comprar o llogar. Res d’això. Hi ha més d’una manera de tenir cases.
Jo tinc les cases que m’escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar”
A la protagonista que viu en una
habitació llogada la foten fora amb 24 hores de marge per encabir-hi a algú que
paga més. Aleshores “l’àmbit que m’havia contingut, aquell terrari on
l’existència era possible, encara que fos precària, havia desaparegut.
Definitivament”
La seva vida canvia de cop i
volta. Es troba al carrer sense saber on anar. “Tenia vint-i-ser anys i
estava acabada... Sense garanties, sense futur, amb un ventall extraordinari de
petites i grans mancances... Jo havia crescut en l’abundància i havia acabat en
la fragilitat”. Quan tenim casa i vivim més o menys bé, ens sembla
impossible que ens puguem trobar en la situació de viure al carrer. En canvi és
quelcom que no podem descartar mai. Som uns éssers fràgils que sovint vivint en
un equilibri precari. De sempre he pensat que ha de ser molt i molt dur
trobar-se en aquesta situació: no tenir casa, no tenir lloc on dormir i haver-se
de buscar la vida en una situació que mai havíem previst.
El primer pensament de la nostra
protagonista és “que havia de dedicar el dia a trobar un lloc on passar la
nit”. Per una dona jove dormir al carrer és una situació de molta
vulnerabilitat. “Els carrers de nit semblen uns passadissos d’una institució
gegant. Indigents, putes, rodamons. Tots noctàmbuls... No m’importava no
dormir, necessitava ser invisible” No se sent segura, tot són pors i
amenaces reals o imaginades. Tot és nou per ella.
Uns “dies més tard vivia al
carrer i tenia una rutina. No hauria dit mai que les vides dels desemparats
podien arribar a tenir rutina”. Em fa pensar en l’indigent protagonista de “El
dia menos pensado” de Enrique de Hériz que ens explicava les seves rutines
de vida al carrer i tot el que arrossegava amb ell al llarg de cada dia.
Aquesta nova situació fa que se senti
incompetent: “Em sentia incompetent. Si la vida anava de prendre decisions,
les meves havien estat desencertades”
De fet, “la vida està feta de
no res perquè no és res fora de la gran possibilitat de viure-la”. Vivim en
societat i en grans ciutats que “fabriquen solitaris i els obliga a conviure”
Amb l’ajuda d’una amiga aconsegueix
sortir d’aquesta situació i “somnia un món fet de comunicació escrita. Un
món de silenci, sense cares, amb cases buides que puc habitar a hores a canvi
de netejar-les. Visc en una habitació miserable en un casalot vell amb la
calefacció espatllada. Però només hi dormo, de manera que és com si no hi
visqués”
El llibre consta de dues parts,
la primera, ocàs, em resulta interessant. És on descriu aquesta caiguda
en el món del sensellarisme. En canvi, la segona part, fascinació perd
tot l’interès. No entenc la relació entre les dues parts. En definitiva, tan
sols m’ha agradat la meitat del llibre, la resta m’ha resulta sobrera i innecessària.
EVA BALTASAR
Ocàs i fascinació
Club editor; 2024; 144
pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada