Una mirada crítica sobre el feminisme dominant

Llibre força interessant per reflexionar sobre el món que estem vivint. No explica res que sigui nou, però la seva lectura és força suggerent per pensar-hi una estona.  

“En un capitalisme del límit, augmenta l’interès per protegir els rics de la suposada amenaça que representen els pobres”. Estem en una societat en que els rics defensen els seus privilegis enfront dels pobres. De fet, res de nou, això sempre ha estat així, encara que potser en l’actualitat és molt més acusat.

“Tots els homes han quedat en una situació delicada i se’ls demana que reflexionin sobre la seva pròpia conducta i la seva influència en la dels altres”. L’estatus dels homes ha canviat i en certs moments se’ns col·loca en situacions difícils en el que és complicat saber que s’espera de nosaltres i què cal fer.

Ara bé també és cert que “s’està lliurant una guerra ferotge contra les dones, que té caràcter mundial i que és una resposta al ressorgiment feminista. S’ha desencadenat una forta reacció contra els moviments progressistes , reacció que inclou atacs contra la ideologia de gènere, contra el feminisme i contra la política identitària, i que serveix per refermar els privilegis en una època de crisi econòmica.” Ho estem veient clarament en el recolzament a l’alça que tenen les idees i les polítiques més conservadores i d’extrema dreta.  

“En un món cada vegada més dretà, on la supremacia blanca s’està refermant, és crucial interrogar les tendències reaccionàries del feminisme blanc”. Una part del feminisme blanc no té res de progressista. Per exemple, veiem com polítics i polítiques blanques suposadament progressistes defensen la utilització del vel islàmic en les nostres societats sota l’excusa de defensar la immigració. Però la “blanquitud” política no només l’exerceixen homes i dones blanques també l’exerceixen homes i dones de color que arriben a posicions de poder.

Les reflexions sobre la “blanquitud” i les relacions d’aquesta “blanquitud” i el feminisme són interessants:

• “Els blancs ens veiem com si tot girés al voltant nostre” ... “La blanquitud és una manera de viure còmodament instal·lats al món, perquè el món està fet a la nostra imatge” ... “Els blancs som persones i prou i no tenim raça, ni la veiem”
• “La blanquitud és una posició de poder estructural que mira de mantenir aquest poder”
• “El que vol el feminisme que se sustenta en la blanquitud és guanyar poder dins del marc del sistema existent i no pas subvertir aquest sistema”
•  “Que jo sigui víctima de la violència de gènere no impedeix que pugui ser també agressora a favor de la supremacia blanca i de l’explotació capitalista”

 

Sovint ens indignem davant d’alguns fets. Al nostre voltant sorgeixen el que podem anomenar com els mitjans de la indignació. “Indignar-se és afirmar que això no està bé”. Però no hi ha prou amb la indignació com a resposta. Falta quelcom més.

 

“La tecnologia de la informació fa la feina per a nosaltres, converteix problemes complexes en frases cridaneres i ens ofereix solucions ràpides”. La simplificació en el món complex en el que vivim no ajuda gens a la seva comprensió i ens condueix a agafar-nos a les solucions fàcils que no solucionen res.

Malgrat les condemnes públiques i judicials a assetjadors i violadors, “els problemes estructurals que han permès que l’assetjament i l’agressió es produïssin continuen sent els mateixos que abans”. En realitat no s’està canviant res. Són canvis superficials que maquillen la realitat.

La ràbia impulsa molts dels moviments progressistes contemporanis que s’ocupen de problemes com l’austeritat, les fronteres, el canvi climàtic i la violència sexual. Aquesta mateixa ràbia  alimenta el viratge global cap a la dreta. Aquest món nostre, cada vegada més dretà, posa en el centre la ràbia d’aquelles persones que han perdut drets i privilegis o que senten que a elles les “han deixat enrere” i en culpen a les persones equivocades, per exemple als immigrants. Aquesta és la ràbia dels homes blancs, i també d’algunes dones blanques. La política de la dreta ens mostra el que passa quan la ràbia es produïda per -i canalitzada a través de- la supremacia de classe i de raça.

I això és aplicable també a la ràbia de les dones respecte a la violència sexual. Les manifestacions públiques de ràbia feminista tenen un caràcter innegablement burgés i blanc.

Les dones blanques burgeses, com totes les dones, tenen dret a estar enfadades per la violència sexual. Però a vegades, “la ràbia de les dones blanques pot anar lligada a polítiques profundament reaccionàries”

“Vivim en un món on l’amo està refermant violentament que és ell qui mana”

ALISON PHIPPS

Jo sí, tu no. Una mirada crítica sobre el feminisme dominant.

Eumo Editorial; 2021 (original 2020): 206 pàgines

Traducció de Carles Miró