Més Clapés

 

Segueixo atrapat per la senzillesa i profunditat d’Antoni Clapés. Aquest volum aplega l’obra que va escriure entre el 1989 i 2009. Vull compartir algun dels seus poemes que més m’han arribat. Poemes i versos que fan reflexionar.

 

Mitjanit.

                Sols,

el silenci de l’ombra

el so de la solitud.

 

 

 

un camí és tots els camins

un vers és tot el poema

 

un mot és tot

 

 

 

tractar de reproduir

de refer

les traces de l’itinerari

 

un itinerari que es volatilitza

en ser recorregut

                               en dir-lo

 

 

 

 

lluny

-on és                           lluny?-

fins a la ratlla de l’oblit

 

llunyania

proximitat de l’absent

 

 

 

 

El so de les hores percudint

el silenci blanc del paper.

 

Pura interrogació

sense rèplica possible.

 

 

 

Escriure, insinuar solcs

que mai ningú no ha de resseguir:

falsos itineraris, imatges esquinçades.

 

Pura empremta de l’absent.

 

 

 

Ser un altre:

per a l’altre.

                és ser un mateix?

 

(És l’altre qui et fa

                ser altre?)

 

 

 

La casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.

La casa que t’acull i que no és pas casa teva: tu no tens, no

pots tenir, un indret on habitar, llevat d’aquesta escriptura,

del teu pensament, que progressa a mesura que l’escrius,

que el descrius.

La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu.

Res no posseeixes, tractes de no ser posseït.

 

Habites aquest món – el teu món- talment com si fossis

un estrany.

Tot en ell t’apar llunyà, aliè, distant.

Sent però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.

Vius: no ets.

 

La teva vida ja no és sinó el miratge d’una quimera.

Pura escriptura.

 

Una escriptura per on creus avançar en el coneixement,

endinsant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que

ets a frec del no coneixement.

Una escriptura amb la qual proves, inútilment de termenar el món.

 

Elimines tot l’aparent: cerques l’essencial.

Voreges el límit.

 

No t’adones prou del goig de sentir-te a vora els déus: saber

que no pots dir perquè habites l’inefable, saber que no

pots fer perquè no hi ha res a fer.

 

(Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser dita

i escoltada en (el) silenci.)

 

 

 

 

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament?

Qui camina el teu camí?

 

 

 

Tots els camins, ¿no són el mateix camí?

(Canvies tu, no pas el camí.)

 

 

 

 

 

 

I en no voler seguir cap camí

en vas fressant un de nou.

 

 

 

 

La llum neix

                rere els turons

                               rere la llunyania

 

omple de noms el món

                avisa el vent

 

que ja pot sacsejar

                l’òxid polsós de la memòria.

 

 

 

 

Les ulleres de Parmènides

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les

muntanyes blaves del fons.

 

Per arribar-hi -diuen- cal ascendir quatre-cents noranta graons

esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el

granit, com un clam expiatori.

 

Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que

sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no

l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits,

davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per

desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de

tanta certesa.

 

Ser i pensar -diuen- són u, i són tot. I són res.

 

 

 

Solstici d’hivern

Boirina suspesa damunt el glaç.

Esbossos d’arbres, cossos crucificats.

Esclats de blanc, cristalls de gebre – vanitat pura.

 

Aquest so amortit de campanes – l’àngelus.

Aquest eixam de silencis.

 

I l’exili del poeta:

condemnada ombra

                                               a l’ombra.

 

 

 

ANTONI CLAPÉS

Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida 1989-2009)

Ed. La Breu, 2020; 299 pàgines