diumenge, 16 d’abril del 2017

No vull viure en un país low cost



Llibre senzill i de bona lectura en el que l’economista Miquel Puig utilitza el sentit comú per propostes per viure en un país millor. El que manca és tenir els objectius clars i més determinació en els nostres polítics per redreçar la situació actual. Fa uns mesos que escoltem la brama de que ja estem sortint de la crisi i ja es pot observar arreu l’inici de noves construccions. Tornem a la febre del totxo que ens va conduir fins aquí. No hem aprés res.

Un país no progressa ni prospera quan els seus líders “anteposen els seus interessos particulars al bé comú”. I aquesta és la impressió que molts tenim des de fa molt de temps.
Vivim en un país pròsper. D’això no en tenim cap dubte. Però és un país desigual. Un país pròsper no hauria de permetre determinades situacions de pobresa. Som un país amb una taxa d’atur elevada tant en períodes de crisi com en períodes de bonança. Ja ens hem acostumat a viure amb l’atur.
Els sous massa baixos no ajuden a sortir de la pobresa a molts dels que treballen i tampoc faciliten el pagament de les pensions, un altre dels problemes que caldrà afrontar sense esperar, sense més dilacions.
Arrosseguem des de fa molt de temps una distribució de la formació amb molts titulats universitaris, pocs titulats mitjans i molts joves amb un nivell de formació baix. La formació professional superior que hauria de ser la joia de corona és, en canvi, una opció poc escollida pel jovent.
Sentim a dir que la desigualtat espanyola està motivada per l’atur que la crisi ha generat, i que desapareixerà quan tornin els llocs de treball que s’ha emportat. Fals. El problema no rau només en els que no treballen, sinó també en els que ho fan
El principal problema espanyol no és que hi hagi massa personal poc format, sinó que hi ha massa empresaris que es conformen amb treballadors que només tenen una formació elemental
“¿Com és possible que la política econòmica espanyola hagi tingut èxit en el seu objectiu prioritari, la creació de llocs de treball i alhora hagi estat un fracàs en termes d’atur?
Espanya crea llocs de treball poc qualificats i mal remunerats” “Espanya ofereix moltes oportunitats laborals als qui tenen pressa per guanyar-se la vida, encara que sigui a costa de no guanyar gaire la resta de la vida”: immigrants i estudiants d’ESO que no volen estudiar i deixen els estudis per posar-se a treballar.
Espanya augmenta el PIB, però no el PIB per hora treballada, o sigui la productivitat. “Un país és ineficient si li cal augmentar molt l’ocupació per augmentar una mica el PIB” tal com passa a Espanya: més ocupació, però igual o menys productivitat per hora”
Aleshores “Els que perceben salaris massa baixos gaudeixen dels programes de l’estat del benestar (l’ensenyament, sanitat, l’assistència social), però no paguen impostos per finançar-los
Qualsevol feina remunerada per sota dels 18.000 € anuals està essent subvencionada per la societat”. Actualment el 46,4% (2013) de treballadors actius són com a màxim mileuristes. O es canvien les polítiques laborals o anem al fracàs com a societat.
 Un immigrant poc qualificat i mal remunerat és un bon negoci per a qui el contracta, però és un mal negoci per a la societat que l’acull”. De fet qualsevol treballador poc qualificat i mal remunerat és un mal negoci per la nostra societat.
La gestió que estem fent del turisme és un exemple clar del mal camí que portem com a societat: “El turisme ha creat a Espanya molts llocs de treball, però de poca qualificació i baixa remuneració. L’expansió del turisme ha atret molta immigració per ocupar aquests llocs, ha estimulat l’abandonament escolar prematur per part dels autòctons i ha fet molt poc per reduir les taxes d’atur
El producte turístic espanyol (i català) és més bo que el francès, l’austríac o el suís, però el venem més barat. El venem més barat perquè els nostres treballadors turístics cobren menys i el que paguen els turistes no són els atractius, sinó les hores dels treballadors que els atenen
En gran mesura, el turisme espanyol consisteix en atraure estrangers: uns per servir i els altres per a ser servits
Si els salaris són alts el turisme és bo, si són baixos, el turisme és perniciós
 El nostre turisme té un gran potencial, però l’estem explotant molt malament. Cada lloc de treball poc qualificat i mal remunerat ens fa una societat una mica menys decent, perquè redueix la renda per càpita i perquè redistribueix la renda més desequilibradament
Hi ha llocs de treball que no creen valor per la societat, sinó que l’empobreixen” “Contenir els salaris pot ser una cura de circumstàncies, però mai no és una finalitat en si mateixa. No es tracta de mantenir baixos els salaris per ser competitius, sinó de ser competitius per poder mantenir-los alts
“L’error és pensar que la prosperitat i l’equitat són compatibles amb un sistema productiu low cost
I per acabar una afirmació lapidària, però ben certa: “Un país pobre ho és perquè està mal governat, i un de ric ho és perquè està ben governat
Si no som un millor país és per les nostres pròpies decisions, “el dia que decidim que val la pena l’esforç continuat que exigeix crear bons llocs de treball i que cal tenir la valentia d’abolir els llocs de treball de baixa productivitat, haurem començat a ser un bon país, perquè en un bon país tothom que pot treballar ho fa, i tothom que ho fa guanya un bon salari