Llibre senzill i de bona lectura
en el que l’economista Miquel Puig utilitza el sentit comú per propostes per
viure en un país millor. El que manca és tenir els objectius clars i més
determinació en els nostres polítics per redreçar la situació actual. Fa uns
mesos que escoltem la brama de que ja estem sortint de la crisi i ja es pot
observar arreu l’inici de noves construccions. Tornem a la febre del totxo que
ens va conduir fins aquí. No hem aprés res.
Un país no progressa ni prospera
quan els seus líders “anteposen els seus
interessos particulars al bé comú”. I aquesta és la impressió que molts
tenim des de fa molt de temps.
Vivim en un país pròsper. D’això
no en tenim cap dubte. Però és un país desigual. Un país pròsper no hauria de
permetre determinades situacions de pobresa. Som un país amb una taxa d’atur
elevada tant en períodes de crisi com en períodes de bonança. Ja ens hem
acostumat a viure amb l’atur.
Els sous massa baixos no ajuden a
sortir de la pobresa a molts dels que treballen i tampoc faciliten el pagament
de les pensions, un altre dels problemes que caldrà afrontar sense esperar,
sense més dilacions.
Arrosseguem des de fa molt de
temps una distribució de la formació amb molts titulats universitaris, pocs
titulats mitjans i molts joves amb un nivell de formació baix. La formació
professional superior que hauria de ser la joia de corona és, en canvi, una
opció poc escollida pel jovent.
“Sentim a dir que la desigualtat espanyola està motivada per l’atur que
la crisi ha generat, i que desapareixerà quan tornin els llocs de treball que
s’ha emportat. Fals. El problema no rau només en els que no treballen, sinó
també en els que ho fan”
“El principal problema espanyol no és que hi hagi massa personal poc
format, sinó que hi ha massa empresaris que es conformen amb treballadors que
només tenen una formació elemental”
“¿Com és possible que la política econòmica espanyola hagi tingut èxit
en el seu objectiu prioritari, la creació de llocs de treball i alhora hagi
estat un fracàs en termes d’atur?”
“Espanya crea llocs de treball poc qualificats i mal remunerats” “Espanya ofereix moltes oportunitats laborals
als qui tenen pressa per guanyar-se la vida, encara que sigui a costa de no
guanyar gaire la resta de la vida”: immigrants i estudiants d’ESO que no
volen estudiar i deixen els estudis per posar-se a treballar.
Espanya augmenta el PIB, però no
el PIB per hora treballada, o sigui la productivitat. “Un país és ineficient si li cal augmentar molt l’ocupació per augmentar
una mica el PIB” tal com passa a Espanya: més ocupació, però igual o menys
productivitat per hora”
Aleshores “Els que perceben salaris massa baixos gaudeixen dels programes de
l’estat del benestar (l’ensenyament, sanitat, l’assistència social), però no
paguen impostos per finançar-los”
“Qualsevol feina remunerada per sota dels 18.000 € anuals està essent
subvencionada per la societat”. Actualment el 46,4% (2013) de treballadors
actius són com a màxim mileuristes. O es canvien les polítiques laborals o anem
al fracàs com a societat.
“Un
immigrant poc qualificat i mal remunerat és un bon negoci per a qui el
contracta, però és un mal negoci per a la societat que l’acull”. De fet
qualsevol treballador poc qualificat i mal remunerat és un mal negoci per la
nostra societat.
La gestió que estem fent del
turisme és un exemple clar del mal camí que portem com a societat: “El turisme ha creat a Espanya molts llocs de
treball, però de poca qualificació i baixa remuneració. L’expansió del turisme
ha atret molta immigració per ocupar aquests llocs, ha estimulat l’abandonament
escolar prematur per part dels autòctons i ha fet molt poc per reduir les taxes
d’atur”
“El producte turístic espanyol (i català) és més bo que el francès,
l’austríac o el suís, però el venem més barat. El venem més barat perquè els
nostres treballadors turístics cobren menys i el que paguen els turistes no són
els atractius, sinó les hores dels treballadors que els atenen”
“En gran mesura, el turisme espanyol consisteix en atraure estrangers:
uns per servir i els altres per a ser servits”
“Si els salaris són alts el turisme és bo, si són baixos, el turisme és
perniciós”
“El
nostre turisme té un gran potencial, però l’estem explotant molt malament. Cada
lloc de treball poc qualificat i mal remunerat ens fa una societat una mica
menys decent, perquè redueix la renda per càpita i perquè redistribueix la
renda més desequilibradament”
“Hi ha llocs de treball que no creen valor per la societat, sinó que
l’empobreixen” “Contenir els salaris
pot ser una cura de circumstàncies, però mai no és una finalitat en si mateixa.
No es tracta de mantenir baixos els salaris per ser competitius, sinó de ser
competitius per poder mantenir-los alts”
“L’error és pensar que la prosperitat i l’equitat són compatibles amb
un sistema productiu low cost”
I per acabar una afirmació lapidària,
però ben certa: “Un país pobre ho és
perquè està mal governat, i un de ric ho és perquè està ben governat”
Si no som un millor país és per
les nostres pròpies decisions, “el dia
que decidim que val la pena l’esforç continuat que exigeix crear bons llocs de
treball i que cal tenir la valentia d’abolir els llocs de treball de baixa
productivitat, haurem començat a ser un bon país, perquè en un bon país tothom
que pot treballar ho fa, i tothom que ho fa guanya un bon salari”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada