dimecres, 29 de juliol de 2015

Guerras del siglo XXI


Ignacio Ramonet és tot un referent. Donant un tomb per la biblioteca vaig veure aquest llibre i em van entrar ganes de llegir-lo. El títol és ben suggeridor: "Guerras del Siglo XXI. Nuevos miedos, nuevas amenazas"
Està escrit al 2002, un any després de l'atac a les Torres Bessones. Serà interessant poder comparar entre el que es comentava aleshores amb tot el que ha passat uns anys després. I. Ramonet no augura un futur massa bo. En aquells moments teníem la guerra de l'Afganistan, la cerca de Bin Laden, un grup de terroristes en presó permanent i sense judici, i la famosa expressió de l'eix del mal que formaven Corea del Nord, Iran i Iraq que havia fet fortuna. Podríem dir que ha passat el temps i no ha millorat massa tot plegat: les primaveres àrabs, un moviment d'esperança en el seu inici, però sense final feliç, l'aparició del violent Estat Islàmic, la continuació del terrorisme jihadista amb capacitat per colpejar arreu del planeta, la guerra civil enquistada des de fa 4 anys a Síria, l'etern conflicte entre sunnites i xiïtes, la presó de Guantánamo encara en funcionament i el conflicte etern de l'Orient Mitjà sense resoldre i més embolicat si cap i al que I. Ramonet dedica tot un capítol sota el títol de "la nueva guerra de los 100 años". 

Fa molt èmfasi en les desigualtats socials entre els que més tenen i els que menys tenen. I també del poc poder dels polítics elegits democràticament i del gran poder de les grans fortunes que són les que dominen el món i les que prenen les decisions. També fa esment de la fusió de les grans empreses; d'aquesta manera el poder queda en poques mans  Passen els anys i estem on estàvem, o més aviat pitjor, malgrat el gran nombre d'intel·lectuals que ens avisen d'aquesta evolució sense fi i que sembla del tot imparable.
Les grans empreses es fusionen i així creixen i es fan més i més grans i augmenten de manera exagerada els seus actius i els seus beneficis. Al mateix temps, els Estats privatitzen els seus serveis per guanyar líquid que es gasten de forma immediata i queden de nou en mans d'aquestes grans empreses que dominen l'economia global a través d'organismes com FMI, Banc Mundial, OCDE, OMC.
"Los auténticos dueños del mundo son quienes controlan los mercados financieros, los grupos mediáticos planetarios, las autopistas de la información, las industrias informáticas y las tecnologias genéticas" De fet, tot això genera una gran desconfiança en els governs i en els governants, desconfiança que va en augment i que possiblement ha provocat l'esclat de moviments tipus 15-M

Per exemplificar-ho explica el cas d'Argentina: Argentina des del 1989 seguia les recomanacions del FMI i la resta d'organismes internacionals: "había privatizado el conjunto del patrimonio estatal, liberalizado el comercio exterior, suprimido el control cambiario y despedido o recortado sueldos y pensiones a decenas de miles de funcionarios para reducir el déficit público". "Argentina era el mejor alumno del FMI" però el seu deute no parava de créixer. Això va ser així fins que el 2002 van deixar d'aplicar aquestes receptes. No us sonen ? Està clar que aquests organismes internacionals no aprenen i només estan per defensar els seus interessos. Costa d'entendre que les seves receptes encara mantinguin credibilitat i s'apliquin sense més.

Introdueix el concepte de messianisme mediàtic: la globalització d'Internet i l'ús de les xarxes socials permeten de forma relativament senzilla si se saben manejar per a benefici propi convertir en algú o alguna idea com va ser el mateix Bin Laden en una especie "de héroe o mesías elegido y enviado por Dios que viene a librar del mal a la humanidad". Bin Laden s'aprofita d'un Estat buit i desestructurat per teixir la seva xarxa i la seva organització i des d'allà llançar-se sobre els seus enemics i a la conquesta del món. D'alguna manera és el mateix model que estan utilitzant a hores d'ara l'Estat Islàmic i Boko Haram, tal com reflexa la pel·lícula Timbuktu. 

Algunes de les seves reflexions encara són plenament vigents i amb els 13 anys que han passat poc ha canviat tot plegat:
  • "En la actualidad en muchos lugares del planeta la vida cotidiana es sencillamente infernal. No es de extrañar que un número creciente de personas, en especial los màs jóvenes, quiera huir del caos y la violencia e intente emigrar a toda costa hacia zonas desarrolladas y pacificadas de Europa occidental y América del Norte"
  • "Aprovechando la guerra mundial contra el terrorismo , otros países -el Reino Unido, Alemania, Italia, España, Francia, ...- han reforzado sus legislaciones represivas. Así pues los defensores de los derechos públicos tienen motivos de sobra para inquietarse: el movimiento general de nuestras sociedades, que tendía hacia un respeto cada vez mayor por el individuo y sus libertades, se ha visto brutalmente atajado. Y todo indica que ha empezado la deriva hacia un Estado crecientemente policial."  
  • La fam al món es podria eradicar amb voluntat política per fer-ho. Però és exactament a l'inrevés s'està utilitzant com arma de guerra i dominació. 
  • Estem sota la llei del màxim benefici amb el mínim cost i el mínim treball o esforç.

Acaba el llibre amb 5 propostes per sortir d'aquest atzucac en el que ens trobem. Algunes d'aquestes propostes apareixen en els programes dels partits emergents i no tant emergents, però que caldrà veure si s'acaben complint, ja que de promeses de partits encara pendents de compliment n'estem farts:
  • Gravar les transaccions financeres (tasa Tobin)
  • Acabar amb els paradisos fiscals
  • Nova distribució del treball. Menys hores de treball per cadascú, i per tant,més persones treballant.
  • Renta bàsica universal
  • Reestructurar o anular els deutes dels països del Sud



6 comentaris:

Eloi G.G. ha dit...

Sembla lògic, oi?

Dioni Tulipán ha dit...

Ara estic llegint "Guantanamo Diary", "Diario de Guantánamo" del presoner Mohamedou Slahi i la veritàt que és impressionant poder 'veure' des de dins com (els Americans) porten tot això...

No han après res...o potser ja els va bé tot això i ho aprofiten per seguir amb la seva utilització de la por per fer el que li dona la gana.

Crec que hi ha una llei matemàtica que sempre funciona: el país on la diferencia entre el 5% més ric i el 5% mes pobre és més petit...més seguritat hi ha. I al inrevés.

Ricard Masferrer ha dit...

Eloy, les propostes són totalment lògiques, gairebé elementals diria jo, però estem molt lluny de que es portin a terme. Sóc molt pessimista. Veig gairebé impossible que es capgiri la situació.

Ricard Masferrer ha dit...

Denis, el tema de Guantánamo és realment increïble. Compleix aquella màxima de que la realitat supera la ficció.
M'agrada molt aquesta llei matemàtica. Se'm fa molt difícil d'entendre que les persones que tenen molts i molts diners en segueixen volent més i més. Per què els volen si mai els aconseguiran gastar tots? Tampoc calen tants milions per viure.
Tots aspirem a tenir diners per viure bé sense problemes econòmics, però en realitat amb pocs diners es pot viure bé i ser feliç.

Carme Peratilla Clemente ha dit...

De sentit comú que com se sol dir és el menys comú dels sentits.

Ricard Masferrer ha dit...

I si tant de sentit comú és, com és que cada cop anem a pitjor ?