dimarts, 4 d’agost de 2015

Mel i metzines: la vida al Pallars

Segona novel·la de Maria Barbal i segona novel·la ambientada en els pobles del Pallars. Forma part del seu conegut cicle del Pallars.
Com Pedra de Tartera està narrada en primera persona i explica l'evolució del personatge principal al llarg de la seva vida. Però en aquesta és posa en la pell d'un home, Agustí Ribera Gala d'Olp.
De nou una bona descripció de la vida en les comarques de muntanya al llarg del segle XX, però sense la força que mostra en la seva primera obra. 
Agustí passa la seva infantessa a Olp fins que als 12 anys va a estudi a Rialp per decisió dels seus pares.
"A Rialp només hi havia estat tres o quatre camins, sempre acompanyat, i aleshores pensat des d'Olp, em va semblar un poble molt gran. No sabia on anaven a parar els carrers, ni coneixia les persones que hi veuria traginar"
Dos anys després va a treballar amb el seu pare a La Pobla. "I així, poc o menys, passava l'últim temps de la meva vida de bordegàs. Cada dia em despullava d'una clapa de pellofa tendra, perquè l'home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda. Deixa abandonada aquella cuirassa anellada i creixent que fins aquell dia l'havia tapat"
Mort el pare en un accident laboral i torna al poble a "l'ombra de la meva mare era prima, però jo m'hi sentia a cobert"
Marxa a la verema a França i "aleshores vaig comprendre que el oncle Ambrosi s'hagués quedat a França, al caliu d'una casa gran com aquella, on tot tenia el seu lloc i s'endreçava l'abundància amb saviesa previsora"
I a la tornada a l'arribada a Rialp les seves percepcions havien canviat i molt, "tot mirant el poble, les cases i els carrers els veia pobres i fins aquell dia mai m'ho havien semblat"
Coneix el sexe amb una noia de Sort "... no solament s'hi havia deixat arribar, sinó que m'havia ensenyat sense fer-se pregar, el camí que hi mena"
Aleshores anava sovint a Sort a trobar-se amb la noia "A la meva esquerra no veia el riu però sabia que hi era. L'espessor de clops i freixeres el marcava bé. Lleu m'arribaria la bonior inquieta de l'aigua... Quant la inquietud se'm menjava, sempre buscava el riu o me'l trobava. Allí vaig passar temps mirant l'aigua, que a clapes era transparent i més enllà es veia fosca i al costat mateix granulada. Canviava segons què hi havia al llit del riu"
Arriba el moment de canviar "Havia arribat el moment de rumiar una estona. Era cert que vivia desconcertat des de feia temps. Què hi feia al poble?"
Però ben aviat arribar la guerra civil. Hi participa com a soldat i un cop acabada fuig cap a França. Quan al cap de molt de temps, i després de passar pels camps de concentració i acabar vivint a París, torna al poble la seva percepció ha tornat a canviar "els pobles han canviat molt des de que jo vaig néixer. La gent n'hem anat marxant. Moltes cases s'han tancat. A pleret s'han mort els vells que hi quedaven. Els joves no han tornat dels pobles grans del pla i de les ciutats..."
Es va fent gran, "tota la meva escorça era ramejada de camins. Als corcs va vagar-los de treballar-la al seu gust. Quan es cansaven de llaurar un solc, n'emprenien un altre. Mentrestant, la meua fusta aniria perdent aquella força de la matèria jove, regalimosa de saba"
... Una persona gran es pot comparar a un guisat. A la matèria tendra de la infància s'ha afegit la sal dels dies, l'aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copa de vi ranci de les experiència, la picada -all, julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la salsa de les alegries, uns quants bolets, els pensaments que no s'han fet realitat. I a sota la cassola, sempre el foc, la vida. Ara fluix, que no es cremés; més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una mà apaga"