En la introducció Eladio de Pablo escriu: "Mouawad en un vaivén apasionante e hipnótico va a trasladarnos, del presente al pasado, va a impregnar el presente del pasado y el pasado del presente, en una ósmosis que sugiere el carácter imprescindible del pasado, que se constituye en la materia que estamos hechos los humanos por más que lo ignoremos o lo neguemos. El pasado tarde o temprano reclama sus derechos y se hace presente con toda su contundencia trágica e irreparable"
Moltes vegades vivim d'esquenes al nostre passat, com també vivim d'esquena a molts fets d'actualitat (guerres refugiats, immigració, violència, ...) instal·lats en el refugi íntim i personal que ens hem construït a poc a poc. Però encara que no vulguem el passat empeny amb força per sortir i se'ns fa present malgrat que intentem continuar amagant-lo. Volem seguir vivint en el present i en el nostre món actual i oblidar la resta, però a vegades no és possible. Això és el que els hi passa als protagonistes (Jeanne i Simon) d'aquesta obra de teatre. La mort de la seva mare els posa contra les cordes d'un passat que no coneixen.
"Los dos venimos de la misma tierra, de la misma lengua de la misma historia, y cada tierra, cada lengua, cada historia es responsable de su pueblo y cada pueblo es responsable de sus traidores y de sus héroes. Responsable de sus verdugos y de sus víctimas, responsable de sus victorias y de sus derrotas. En este sentido, yo mismo soy responsable de usted y usted, responsable de mí. No amamos la guerra ni la violencia, y hemos hecho la guerra y hemos sido violentos"
La guerra és un dels grans temes d'aquesta obra, com escriu Eladio de Pablo de nou en la introducció "la guerra es una locura monstruosa que nos envuelve a todos. Un desatino que tuvo comienzo un día por razones ya olvidadas y que se renueva y realimenta a cada instante" Així és, i difícilment es fa net. Té conseqüències molts anys després. De fet només cal pensar en la nostra guerra civil. Han passat els anys, ha mort el dictador, vam viure la transició, però a voltes encara la trobem ben present en alguns llocs, en alguns discursos i en algunes pintades.
Haig de dir que no sóc cap expert en matemàtiques i que "la teoria de grafo" i la lectura que en fa relacionant-la amb la família en va sorprendre: "Todos pertenecemos a un polígono. Yo creía conocer mi sitio en el interior del polígono al que pertenezco", però quan de sobte es produeix una novetat, en aquest cas la mort de la mare, hi ha sorpreses i canvis. De fet, la mort d'algú proper sempre acaba produint canvis en la vida personal, ja que acostuma a replantejar-nos les nostres idees.
Viuen en la misèria, "todo esto nos viene de la miseria" en un país on fa anys i anys que estan envoltats de guerres i conflictes. Fa tants anys que gairebé ningú sap el motiu de tanta guerra i violència. Quan Sawda pregunta el per què d'una matança, la resposta del metge és: "Para vengarse. Hace dos días, los milicianos colgaron a tres refugiados adolescentes que se aventuraron fuera de los campos. ¿Por qué colgaron los milicianos a los adolescentes? Porque dos refugiados del campo habían violado y matado a una chica del pueblo de Kfar Samira. ¿Por qué violaron esos dos tipos a la chica? Porque los milicianos habían lapidado a una familia de refugiados. ¿Por qué los habían lapidado los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una casa cerca de la colina del tomillo. ¿Por qué quemaron los refugiados la casa? Para vengarse de los milicianos que habían destruido un pozo de agua perforado por ellos. ¿Por qué destruyeron el pozo los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una cosecha al lado del río. ¿Por qué quemaron la cosecha? Hay ciertamente una razón, mi memoria se detiene ahí, no puedo retroceder más, pero la historia puede proseguirse aún mucho tiempo, de hilo en hilo, de cólera en cólera, de pena en tristeza, de violación en asesinato, hasta el comienzo del mundo"
I com es pot sortir d'aquest cercle viciós que es repeteix d'una forma interminable i eterna? La solució l'ofereix l'avia a Nawal amb un consell que segurament és la única via possible de sortida, encara que no sempre: "aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprende a hablar. Aprende. Es tu única oportunidad de no parecerte a nosotros" "Aprende a pensar"
L'obra de teatre em va deixar enganxat a la cadira i la lectura del llibre m'ha servit per recordar-la i poder reflexionar-hi més pausadament. Està clar que a partir d'ara Wajdi Mouawad entrarà a formar part dels meus referents literaris.
Moltes vegades vivim d'esquenes al nostre passat, com també vivim d'esquena a molts fets d'actualitat (guerres refugiats, immigració, violència, ...) instal·lats en el refugi íntim i personal que ens hem construït a poc a poc. Però encara que no vulguem el passat empeny amb força per sortir i se'ns fa present malgrat que intentem continuar amagant-lo. Volem seguir vivint en el present i en el nostre món actual i oblidar la resta, però a vegades no és possible. Això és el que els hi passa als protagonistes (Jeanne i Simon) d'aquesta obra de teatre. La mort de la seva mare els posa contra les cordes d'un passat que no coneixen.
"Los dos venimos de la misma tierra, de la misma lengua de la misma historia, y cada tierra, cada lengua, cada historia es responsable de su pueblo y cada pueblo es responsable de sus traidores y de sus héroes. Responsable de sus verdugos y de sus víctimas, responsable de sus victorias y de sus derrotas. En este sentido, yo mismo soy responsable de usted y usted, responsable de mí. No amamos la guerra ni la violencia, y hemos hecho la guerra y hemos sido violentos"
La guerra és un dels grans temes d'aquesta obra, com escriu Eladio de Pablo de nou en la introducció "la guerra es una locura monstruosa que nos envuelve a todos. Un desatino que tuvo comienzo un día por razones ya olvidadas y que se renueva y realimenta a cada instante" Així és, i difícilment es fa net. Té conseqüències molts anys després. De fet només cal pensar en la nostra guerra civil. Han passat els anys, ha mort el dictador, vam viure la transició, però a voltes encara la trobem ben present en alguns llocs, en alguns discursos i en algunes pintades.
Viuen en la misèria, "todo esto nos viene de la miseria" en un país on fa anys i anys que estan envoltats de guerres i conflictes. Fa tants anys que gairebé ningú sap el motiu de tanta guerra i violència. Quan Sawda pregunta el per què d'una matança, la resposta del metge és: "Para vengarse. Hace dos días, los milicianos colgaron a tres refugiados adolescentes que se aventuraron fuera de los campos. ¿Por qué colgaron los milicianos a los adolescentes? Porque dos refugiados del campo habían violado y matado a una chica del pueblo de Kfar Samira. ¿Por qué violaron esos dos tipos a la chica? Porque los milicianos habían lapidado a una familia de refugiados. ¿Por qué los habían lapidado los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una casa cerca de la colina del tomillo. ¿Por qué quemaron los refugiados la casa? Para vengarse de los milicianos que habían destruido un pozo de agua perforado por ellos. ¿Por qué destruyeron el pozo los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una cosecha al lado del río. ¿Por qué quemaron la cosecha? Hay ciertamente una razón, mi memoria se detiene ahí, no puedo retroceder más, pero la historia puede proseguirse aún mucho tiempo, de hilo en hilo, de cólera en cólera, de pena en tristeza, de violación en asesinato, hasta el comienzo del mundo"
I com es pot sortir d'aquest cercle viciós que es repeteix d'una forma interminable i eterna? La solució l'ofereix l'avia a Nawal amb un consell que segurament és la única via possible de sortida, encara que no sempre: "aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprende a hablar. Aprende. Es tu única oportunidad de no parecerte a nosotros" "Aprende a pensar"
L'obra de teatre em va deixar enganxat a la cadira i la lectura del llibre m'ha servit per recordar-la i poder reflexionar-hi més pausadament. Està clar que a partir d'ara Wajdi Mouawad entrarà a formar part dels meus referents literaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada