dilluns, 17 d’agost de 2015

Incerta Glòria, per què és un clàssic ?



Els meus pares no llegien. A casa mai hi havia hagut llibres. Els primers llibres que va haver-hi als prestatges van ser els meus de la col·lecció Juvenil d'Editorial Bruguera (J. Verne, E. Salgari, etc.). Després arribarien les enciclopèdies (Gran Enciclopedia del Mundo, Monitor) comprades pels meus pares amb esforç, perquè el nen estudiava i les necessitaria. Haig de confessar que en alguns moments em van anar bé, però aviat van deixar de ser útils.
Anàvem sovint de visita a casa dels tiets de Vic. Allà hi havia un llibre gruixut que sempre va cridar la meva atenció. Es tractava d'Incerta Glòria. Suposo que era del meu cosí, bastant més gran que jo.
Està considerat un clàssic de la literatura catalana, la gran novel·la catalana de la guerra civil, comparable als clàssics russos. Ras i curt no m'ha agradat. M'ha costat molt la seva lectura. Se m'ha fet pesat i interminable, però com que sóc tossut de mena he arribat al final.
Ara bé permet llegir com es viu al front i també a la rereguarda on també tot és prou complicat. La guerra trasbalsa el món personal de les persones que la sofreixen i s'omplen de por i neguits. Una guerra sigui del tipus que sigui canvia a les persones que si veuen embolicades tan si volen com si no. Res de bo no es pot esperar de cap guerra. Les conseqüències personals d'una guerra s'arrosseguen all llarg de tota la vida. Estic segur que mai s'oblida el que es va viure en aquelles situacions.
La descripció d'una batalla és esfereïdora: "La Pobla a penes conserva res més que aquesta casa i les ruïnes de l'església; la resta és un pilot de runa ... A vegades prefereixo mirar-me els avions com descarreguen. Semblen insectes que tot volant ponguessin els seus ous allargats. ... Hi havia el problema dels ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava .... ¡ni pensar recollir-los! ...."

Malgrat alguns fragments i algunes frases que han despertat el meu interès hi ha moments de la història que se'm fan sobrers i que no acabo d'entendre que hi fan allà. Excessivament llarga pel meu gust, potser més breu i prescindint d'algunes escenes m'hauria agradat més o potser no la vaig llegir en el moment adient que també podria passar.

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgràcia per comprendre ningú."

"¿On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys?"

" - ... tots els que beuen ho fan pel oblidar.
- Oblidar, què ?
- Generalment no se'n recorden"




"He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa"

"... segons sembla no es pot combatre una injustícia sense caure en un altra pitjor"


"Les cambres de gas funcionaven a tota marxa, els fons crematoris alçaven les seves columnes de fum com temples de la nova religió, els camps de concentració s'estenien prefigurant quina "humanitat futura" ens preparaven; i anaven afusellant i penjant, penjant i afusellant i la immensa majoria vivia com si no sabés res, frívols i despreocupats com si tot allò no els afectés gens ni mica; ¡la gent volia viure fos com fos! Qui sap si la gent com la natura, indiferent a les catàstrofes; qui sap si cal que sigui així, que la natura sigui indiferent i despreocupada a fi de rebrotar després de cada diluvi i de cada terratrèmol; qui sap si la frivolitat de les multituds és necessària perquè el món sobrevisqui en èpoques com la nostra"