divendres, 10 de juliol de 2015

Els emigrats

Arribo a la lectura de W.G. Sebald per dos camins:
  • L'any passat després de llegir la cinquena planta de Manuel Baxauli en un fòrum a través de twitter @homemanuscrit va explicar que estava influenciat per aquest autor en el moment d'utilitzar fotografies dins de les seves narracions. 
  • L'anunci de l'exposició al CCCB "les variacions Sebald" que em crida l'atenció sobre aquest autor malgrat que encara no he anat a visitar-la. M'hauré d'afanyar si encara la vull veure ja que finalitza el proper 26 de juliol.
W.G. Sebald explica en una mena de biografia on barreja ficció i realitat la història de 4 personatges amb els que d'alguna manera comparteix sensacions, ja que ell mateix també és un emigrat d'Alemanya a Anglaterra:
  • Doctor Henry Selwyn:
  • Paul Bereyter:
  • Ambros Adelwarth: 
  • Max Aurach:

He nascut i he viscut tota la meva vida a la mateixa ciutat. Per tant, no he viscut en pròpia pell el fenomen de l'emigració, encara que d'alguna manera sempre l'he tingut a prop, ja que al meu voltant sempre he tingut emigrats, ja sigui entre amistats i coneguts, a la feina, o en els diferents barris de la perifèria en que he viscut.
De petit en boca dels meus pares escoltava sovint la paraula xarnego amb to despectiu. Per ells, xarnegos eren tots els castellans que venien a Catalunya, i sobre tot, els que venien i no acceptaven parlar el català, i encara més, feien bandera de continuar expressant-se en castellà. Ja de jove i després de la lectura d'Els Altres Catalans de Francesc Candel vaig anar canviant la meva forma de pensar al respecte.
No ha de ser gens fàcil decidir abandonar el lloc del teu naixement i anar a viure en terres estranyes on et caldrà adaptar-te a d'altres costums. Acostumen a conservar d'una manera o una altra lligams amb el seu lloc d'origen. Fins i tot, quan allà hi malvivien servent bons records i hi tornen, si més no per vacances.

El doctor Henry Selwyn una persona ja gran que ja no treballa reconeix que des de feia uns anys es consumia d'enyorança. Havia emigrat del seu poble lituà a l'edat de 7 anys. Durant anys les imatges d'aquella emigració se li havien esborrat de la memòria, però quan arriba a la vellesa i es tanca en la solitud de casa seva i perd els últims contactes amb el món real, aquestes es repeteixen de forma constant, fins que perpetra el seu suïcidi, amb una escopeta de caça que no havia utilitzat mai abans. "A vegades, al cap de més de set dècades, emergeixen del glaç i jauen vora la tartera, un munt d'ossos afilats i un parell de sabates amb claus" Una imatge, com a metàfora de l'emergència del records que havia estat ocults anys i anys, i que quan menys ho esperem tornen a aparèixer en la línia de flotació de la nostra memòria. La memòria i el funcionament del nostre cervell és així.

Paul Bereyter, el seu mestre de primària a principis dels 50, s'havia llevat la vida al gener de 1984, estirant-se a la via del tren. "En mirar-me les fotografies vaig tenir la sensació, que encara tinc ara, que els morts tornaven o bé que nosaltres estàvem a punt de fondre'ns amb ells"."La inquietud provocada pel lapsus momentani -a vegades em fa l'efecte que aquell dia vaig veure la mort de cara- va durar només un instant i em va passar per sobre com l'ombra d'un ocell" Vivim d'esquena a la mort. La mort és quelcom amb el que no pensem, com si realment no existís i de cop i volta en alguns moments de les nostres vides se'ns fa molt present i quedem com astorats, sense saber que hem fer davant d'aquesta aparició sobtada.

Ambros Adelwarth: besoncle llunyà al que Sebald pràcticament no havia conegut, emigrat a Amèrica de molt jove i que acaba els seus dies en un manicomi. Sebald acaba reconstruint part de la seva història preguntant i també llegint un diari seu.


Els quatre personatges són d'origen jueu com el propi autor i en part la seva odissea és conseqüència de la persecució que l'Alemanya nazi sotmet al seu propi poble. Segurament cal distingir entre l'emigrat perquè ho desitja del emigrat forçós, obligat ja sigui per les circumstàncies laborals o perseguit. De segur que ha de ser ben diferent.


"Si bé de manera conscient o inconscient vaig prendre mesures per immunitzar-me contra el dolor que havien patit els meus pares i contra el meu propi sofriment, i encara que recollint-me en mi mateix vaig aconseguir a vegades preservar l'equilibri psíquic, la dissort del meu noviciat juvenil havia arrelat dins meu d'una manera tan profunda que després va poder tornar a brotar, treure flors malignes i cobrir-me amb la volta de fulles verinoses que ha entenebrit i enfosquit tant els meus últims anys"

No és un llibre que recomani. Està ben escrit, però se'm va fer llarg i pesat, però haig de reconèixer que en alguns moments em va conduir a reflexionar sobre el fet de la gran quantitat de persones que avui en dia es mouen amunt i avall, uns per simple plaer, i d'altres per obligats per la seva situació vital. Dos camins, dos maneres de fer que rarament es troben. Des del nostre món confortable veiem amb indiferència els milers de refugiats que hi ha al món i els milers d'emigrats que arriben a diari a les costes del nostre món. Simplement ens miren el nostre melic i ells no ens preocupen el més mínim, encara que a vegades posem el crit al cel i fem veure que no és així. Quanta incomprensió i hipocresia!