No ens accepten com som

Ja fa temps que a Catalunya ens toca suportar a l'Estat Espanyol imposant els seus criteris en el nostre territori. Malgrat parlar d'autonomia en tenim ben poca. Només podem decidir sobre el que ens deixen. Quan quelcom del que fem no els agrada només han de posar en marxa els seus múltiples tribunals.

A l'estiu el Constitucional ens va regalar unes bones vacances, i ara ha estat el Suprem, tot coincidint amb la grossa de Nadal. Està clar que estem en un règim de llibertat vigilada.

Com a resposta a tres recursos de pares d'alumnes que volen que els seus fills estudiïn en castellà i també volen rebre en castellà les comunicacions del centre escolar el Suprem declara "el dret a que el castellà s'utilitzi també com a llengua vehicular, juntament amb el català... i el dret a que totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com escrita, que li siguin remeses pel centre siguin també en castellà".

De ben segur que el millor és l'aprenentatge a l'escola en la pròpia llengua materna, però en una nació on conviuen dues llengües això és molt difícil d'articular si no es vol crear una doble xarxa escolar amb les conseqüències que aquesta decisió podria comportar. Per tant la decisió d'escolaritzar als alumnes en una situació d'immersió en la llengua més feble ha estat un encert força demostrat amb les comparatives de resultats en proves de comprensió efectuades en les diferents comunitats, tot tenint en compte que aquests anàlisi sempre poden ser subjectes a manipulació interessada.

Però el que si que és un fet, és  que fruït d'aquest procés d'immersió lingüística a les escoles tothom entén i parla el castellà i tothom entén i parla, si vol, el català.

És cert que als centres educatius el català és la llengua vehicular oficial, però en molts d'ells la realitat és que el català és emprat per la majoria de mestres, no tots, a l'hora de fer les classes, però que molts alumnes entre ells parlen sempre en castellà. I això no tan sols és així a les hores d'esbarjo, sinó que també, passa sovint dins les mateixes classes de català. I també en moltes de les reunions dels mestres el castellà s'acaba convertint en moltes ocasions en la llengua majoritària, per no dir vehicular. No cal que pateixin els senyors del Suprem, ni els de “Ciudadanos”, ni els de PP, ja que un estudi sobre el tema demostraria fàcilment que a les escoles la utilització del castellà malgrat no ser oficial està al 50% respecte al català. Aquesta és la realitat, ningú es perseguit per parlar en català.

La família de Sabadell que ha guanyat aquest recurs és de la barriada de Can Puiggener, una barriada de població castellanoparlant i en la que vaig treballar a la dècada dels 80, en una escola pública on tot alumnat parlava castellà a tort i a dret, i segurament encara deu ser així. Però la seva filla va a una escola concertada del centre, una escola que al menys quan jo era adolescent era considerada una “escola de pijas”. Segur que ha escollit aquest centre pensant en oferir una millor educació a la seva filla, per tant, quin problema té a què aquesta educació sigui en català ?

A l'escola la llengua vehicular oficial és el català però encara hi ha molts àmbits en els que el castellà és la llengua preferent i a vegades gairebé única: cinema, justícia, .... Per mostra un parell de botons, ahir vaig sortir a donar un tomb pel barri, en cap de les converses que vaig escoltar ningú parlava en català, aquesta tarda aniré al cinema, si vull anar al cinema en català, només podré escollir entre dos pel·lícules.

Cada cop és més clar que des d'Espanya ni ens entenen, ni ens volen entendre. Ara ho veig no ens poden entendre ja que parlem i escrivim en català. Això no és pas el final, hi haurà més sentències. Fins quan aguantarem ?

 

Ens vigilen atentament, no ho dubteu.