Olenin abandona Rússia i es
dirigeix al Caucas en una mena de fugida endavant “Tant de bo hagi marxat per no haver-ne de tornar mai més”
És un dels primers llibres del
Tolstoi. L’escenari on es produeixen els fets és el mateix que en el darrerdels seus llibres: les muntanyes del Caucas i la frontera amb Txetxènia. Malgrat
ser una obra primerenca, ja presenta alguns dels trets que marcaran tant la
seva obra com el seu pensament.
“La gent que veig al meu entorn ... no pot saber res de la meva vida
anterior, com tampoc ningú d’aquella societat no podrà assabentar-se del que jo
hagi fet aquí” ... S’enforteix el seu sentiment de llibertat. Abandona la
planura i l’estepa russa gairebé infinita per aquestes muntanyes. Cerca un lloc
on no el conegui ningú per començar una nova vida: “La via anterior de l’Olenin s’havia dissipat i havia cedit pas a una
nova existència, a una nova vida, no entacada d’error fins a l’hora present”
Cerca la tornada a la natura,
així com, la fusió amb la mateixa natura. “Al
cap i a la fi, no viuré pas més anys dels que em pertoquin, com tots els
animals del bosc, ... i igual que ells, també moriré.”
“Per què fins ara no dec haver estat feliç? Ves per on, ara m’adono que
per assolir la felicitat no em fa falta res ... L’ésser humà porta implícita la
necessitat de ser feliç; per tant, és legítima. Però si per satisfer-la actuem
de manera egoista, és a dir, bregant per aconseguir riqueses, honors, benestar
i estimació, és molt fàcil que les circumstàncies prenguin un caire que
impedeixi complaure aquests desitjos”
Olenin després d’aquesta comunió
amb la natura al mig de la seva solitud arriba a una conclusió final: “A mi, no em cal res ... Per què no haig de
poder viure per als altres?”
En una banda del riu els cosacs i
els russos, i a l’altra banda, els txetxens enfrontats. Han passat més de 150
anys i segueixen enfrontats. Encara no hem aprés a viure. Seguim repetint la
mateixa història en lloc de fer la nostra vida i ser feliços preferim l’odi i
l’enfrontament a l’altre com a motiu per viure. Els conflictes semblen eterns i
insalvables.
Olenin reflexiona al respecte d’aquest
enfrontament i del fet de matar a un home de l’altre bàndol: “El cas és que un home ha llevat la vida a un
altre, i tothom el pren com l’heroi d’una cosa meravellosa. És possible que res
no el faci pensar que tot plegat no és motiu d’alegria? Que la felicitat no rau
en el fet de matar, sinó en el sacrifici d’un mateix?”
A mesura que van passant els dies
en el Caucas, Olenin es va reafirmant en les seves idees, però també li sorgeixen
dubtes: “Se li presentava amb tota
nitidesa la falsedat en què havia viscut abans, la qual, si aleshores ja
l’indignava, avui li semblava indescriptiblement repugnant i ridícula. Dia rere
dia es trobava més lliure i se sentia més persona. La idea que s’havia forjat
del Caucas no tenia res a veure amb la realitat ... La vida d’aquesta gent es
regeix d’acord amb les lleis de la natura ... Sovint l’hauria assaltat la idea
d’abandonar-ho tot, fer-se cosac i inscriure’s com a tal ... I per què no ho faig? Què estic esperant?
Potser tinc por de posar en pràctica el que trobo just i raonable?”
Aquestes preguntes ens les hem fet tots alguna vegada a la vida, ens deixem
portar per la inèrcia del que fem i no som capaços de trencar amb tot per
portar la vida que anhelem.
Però ni el Caucas ni els cosacs
són tan idíl·lics com ell es pensava.
Arriba a una conclusió una mica
naif “la conclusió a què he arribat no
pot ser més simple. Per ser feliç només cal una cosa: estimar i estimar amb
abnegació; estimar tothom i totes les coses, expandint en totes direccions la
teranyina de l’amor i captivant tot aquell qui s’hi enganxi”
Comença a tenir clara quin és el
seu desig i que li agradaria fer en realitat, però es veu incapaç de portar-ho
a terme: “Bé prou que he intentat
lliurar-me a aquesta nova forma de vida, però solament m’ha servit per
constatar, més que mai, que sóc un individu feble i fràgil. No he pogut
oblidar-me de mi mateix, com tampoc del meu passat, tan complex, mancat
d’harmonia, monstruós. I el futur se’m presenta encara més desesperançador”
Gairebé un mite: abandonar la
ciutat, abandonar-ho tot i anar al poble, al camp, a la muntanya, a la recerca
d’una nova vida, una vida autèntica, la solitud. Qui no ho ha pensat mai? Pocs
ho han fet i encara menys han reeixit en l’empresa. Una cosa és la teoria i el
somni, l’altra la pràctica i la realitat
Al cap i a la fi després d’un any
per terres de cosacs, Olenin torna a Rússia malgrat que “ningú l’havia de convèncer de la falsedat que envoltava el món en què
havia viscut, cap al qual es disposava a tornar. Ho sabia amb escreix” Malgrat
saber-ho, no hi podem fer més, i hem de tornar. Per què serà?
Olenin se’ns presenta com l’alter
ego de Tolstoi. De ben segur Tolstoi posa en paraules d’Olenin alguns dels
dubtes i pensaments que l’assalten a ell mateix i també possiblement a molts de
nosaltres.
Alter opinions a la xarxa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada