divendres, 14 d’octubre de 2005

El juramento (The Pledge)

Les primeres imatges de la pel·lícula són les de un Jack Nicholson assegut a la porta d’una gasolinera tancada, solitària i abandonada, amb expressió de boig i parlant sol. Ara ja feia molt de temps que no veia res d’ell i penso que tornarà a fer una d’aquelles interpretacions histriòniques a les que ens té acostumats.
Però no és així, un cop acaben els títols la pel·lícula dóna un gir de 180º i desgrana lentament una mena de thriller amb un toc molt particular. Tot passa a poc a poc. El Jack Nicholson omple la pantalla tot sol, molt ben acompanyat per la resta d’actors, el paisatge i una música que en molts moments es converteix en un dels elements principals per accentuar l’acció del film.
Ha estat tota una sorpresa. La vaig gravar sense esperar gran cosa, simplement sortia el Jack Nicholson. Recordo les seves grans interpretacions de sempre en "El Resplendor", "Algú va volar sobre el niu del cucut", "El carter sempre truca dues vegades", "Chinatown", "Easy Rider", però les darreres vegades que l’havia vist no m’havia agradat gens. Amb aquest treball m’he reconciliat amb ell.
I un altre sorpresa ha estat llegir que el director era Sean Penn. Només el coneixia com actor i com activista anti-Bush. No sabia que també dirigís cinema. I aquesta no és pas la seva primera incursió en la direcció. M’ha agradat molt la seva manera de fer cinema i d’explicar la història en imatges.