diumenge, 11 de març de 2018

No perdo l'esperança, però ...


Començo la setmana emprenyat i pessimista. 50 dies de negociació dels diputats independentistes i el més calent és a laigüera. Soc conscient de les dificultats, però aquestes no han de convertir-se en excuses per portar-nos on som.

Aquestes baralles tan públiques dia sí, dia també, no ens fan gens bé. Res és fàcil. És normal i fins i tot sa discrepar, però fer-ho de manera permanent cansa. Si segueixen així les coses en lloc de sumar persones i vots al projecte independentista, l’únic que aconseguirem serà restar-ne. Després del 3 doctubre poques han estat les coses que hem fet bé, a excepció feta del resultat del 21 de desembre que de moment de ben poca cosa ens està servint.

Si que costa arribar a un full de ruta. De fet, de l'únic que es parla és de noms i més noms. Escoltem declaracions i més declaracions, però fins dimecres a la matinada no presenten res blanc sobre negre del que volen fer. Dona la impressió que tothom va a la seva fent declaracions sense consensuar res amb els altres. Potser és que en realitat no sabem cap a on anem. O potser si que està clar quin és lobjectiu final a assolir, però que no sabem quin és el camí que cal seguir. Tot parteix derrada de principi que és quan en linici de la campanya de les eleccions autonòmiques del 21-D no es va ser capaç darticular una llista unitària. Tant costa tenir clar que només hi ha un únic objectiu a assolir: independència i república i després ja veurem què fem.

I el ministeri del Senyor Montoro segueix estrenyent el cercle i continua burxant totes les escletxes possibles per trobar el que ell considera malversar fons públics per pagar tot el que pugui olorar de prop o de lluny a independentista. Daixò sen diu utilitzar de manera partidista una posició de poder.

Malgrat tot, mimporta poc tot el que ve dEspanya, com a molt memprenya i com més va, més em carrega de raons amb aquest desig de crear un Estat nou on tot pugui ser diferent. El que em preocupa i mocupa és el que diuen i sobre tot el que fan els polítics catalans i és això el que ja fa un temps que no magrada. Hi ha un acord entre Junts per Catalunya i ERC, però a la CUP no li agrada. Com és que no fan les reunions directament a tres bandes?

No és això companys pel que vam anar a votar l1-O.

Encara mantinc esperança. Ni lEstat Espanyol amb el seu Govern i el Rei al capdavant és tan fort, ni Catalunya en el seu afany desdevenir una República independent és tan dèbil, malgrat els dies que estem passant i el desencís que a voltes estem vivint. Ens en sortirem o al menys això espero. A veure si aconseguim netejar de núvols aquest horitzó que ens oprimeix.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens molta raó, Ricard. Per començar, haurien d’haver fet llista unitària el 21D. I a les reunions hauria d’ésser present la CUP. Necessitem un govern propi que ens defensi, i tiri endavant allò que la ciutadania ha votat en nombroses ocasions. Un cop assolit l’objectiu, naturalment cada formació tendirà vers el seu programa i ideari, però ara han de potenciar el seu denominador comú.Però no podem defallir. Són massa coses en joc: la llibertat, la democràcia... Francesc.

Ricard Masferrer ha dit...

Ens hi juguem massa, però tantes picabaralles cansen. Estic per deixar d'escoltar i llegir notícies i només fer cas del resultat final.