No perdo l'esperança, però ...

Començo la setmana emprenyat i pessimista. 50 dies de negociació dels diputats independentistes i el més calent és a l’aigüera. Soc conscient de les dificultats, però aquestes no han de convertir-se en excuses per portar-nos on som.

Aquestes baralles tan públiques dia sí, dia també, no ens fan gens bé. Res és fàcil. És normal i fins i tot sa discrepar, però fer-ho de manera permanent cansa. Si segueixen així les coses en lloc de sumar persones i vots al projecte independentista, l’únic que aconseguirem serà restar-ne. Després del 3 d’octubre poques han estat les coses que hem fet bé, a excepció feta del resultat del 21 de desembre que de moment de ben poca cosa ens està servint.

Si que costa arribar a un full de ruta. De fet, de l'únic que es parla és de noms i més noms. Escoltem declaracions i més declaracions, però fins dimecres a la matinada no presenten res blanc sobre negre del que volen fer. Dona la impressió que tothom va a la seva fent declaracions sense consensuar res amb els altres. Potser és que en realitat no sabem cap a on anem. O potser si que està clar quin és l’objectiu final a assolir, però que no sabem quin és el camí que cal seguir. Tot parteix d’errada de principi que és quan en l’inici de la campanya de les eleccions autonòmiques del 21-D no es va ser capaç d’articular una llista unitària. Tant costa tenir clar que només hi ha un únic objectiu a assolir: independència i república i després ja veurem què fem.

I el ministeri del Senyor Montoro segueix estrenyent el cercle i continua burxant totes les escletxes possibles per trobar el que ell considera malversar fons públics per pagar tot el que pugui olorar de prop o de lluny a independentista. D’això se’n diu utilitzar de manera partidista una posició de poder.

Malgrat tot, m’importa poc tot el que ve d’Espanya, com a molt m’emprenya i com més va, més em carrega de raons amb aquest desig de crear un Estat nou on tot pugui ser diferent. El que em preocupa i m’ocupa és el que diuen i sobre tot el que fan els polítics catalans i és això el que ja fa un temps que no m’agrada. Hi ha un acord entre Junts per Catalunya i ERC, però a la CUP no li agrada. Com és que no fan les reunions directament a tres bandes?

No és això companys pel que vam anar a votar l’1-O.

Encara mantinc esperança. Ni l’Estat Espanyol amb el seu Govern i el Rei al capdavant és tan fort, ni Catalunya en el seu afany d’esdevenir una República independent és tan dèbil, malgrat els dies que estem passant i el desencís que a voltes estem vivint. Ens en sortirem o al menys això espero. A veure si aconseguim netejar de núvols aquest horitzó que ens oprimeix.