diumenge, 15 d’octubre del 2017

Adrià, Júlia i Martina


És la història d’un triangle amorós explicat per tres narradors diferents. Cada un dels tres protagonistes dels fets els explica des del seu particular punt de vista amb un estil literari també diferent. Presenta un bon estudi psicològic dels tres personatges. Per entendre els dilemes morals de la protagonista no només l’hem de situar a l’època en que va ser escrit (1965), sinó també en l’època que està situada l’acció principal: final de la dècada dels 40. Per sort, la societat ha canviat molt i es força impensable que una noia de 20 anys passi per aquest tràngols morals.

Podria donar peu a un bon guió cinematogràfic per una pel·lícula amb blanc i negre com molts dels llibres de Manuel de Pedrolo, un escriptor molt oblidat. Esperem que el 2018 any del centenari del seu naixement es faci una bona tasca de recuperació de la seva obra.

Adrià

A dalt lluïen unes estrelles malicioses que ens espiaven. Però no podien veure més que les nostres dues siluetes, avançant per l’estreta vorera que ara i adés s’interrompia davant un solar abandonat. Del que passava dintre nostre, no es podien saber res, mai ningú no en sabria res, ni jo no ho sé ara, perquè tot això no existeix ja, perquè tot això era mentida, potser era mentida ...”

No crec equivocar-me sí dic que el seu somriure era de persona acorralada. Ara ho veig clar, però així em costa d’admetre-ho, perquè si això hagués estat veritat, si ella hagués estat verament acorralada, per què no m’ho deia? Per què no se’m confiava?”

Però, encara que ella es disculpés, encara que em digués que havia estat una víctima innocent, me la podria creure? ¿No quedaria dintre meu, sempre una mena de recel, la sospita que, a pesar de tot, podia haver mentit? Si una vegada ho havia fet ... No, mai no estaria segur de res, sempre hi hauria això entre nosaltres

Júlia

En els meus moments de lucidesa, no podia deixar de veure tot el fracàs del nostre matrimoni. No podia pas ser més complet. Entre nosaltres no hi havia amor, ni tendresa, ni respecte ... Res, res de noble, res de bell. Desesperada, ho constatava. No podia romandre insensible a aquest fracàs, a l’abjecció de la nostra existència.”

Quan la porta es tancà al meu darrera, vaig girar-me encara. Com si confiés que, penedit de la seva brusquedat, m’obriria de nou. No ho va fer
Vaig sentir-me sordament desesperada. ¿L’havia perdut, després de tot? No, no era possible. No el podia perdre

Martina

Tot va anar tan de pressa, que ja no sé si fou aleshores mateix quan vaig sentir que haver-lo retrobat era com començar de nou la vida. És difícil de dir-ho, ara, però ho era també en aquells primers instants, perquè els nostres sentiments mai no són pors, i menys en la seva naixença; sempre es barregen a tota mena d’impressions, a un cúmul d’estats d’ànim que ens ofusca, que fa gairebé impossible d’assegurar què, d’un encontre, ens ha colpit per damunt de tot

Entre ells hi havia una comprensió, una entesa molt subtil, una mena de complicitat, com si sabessin coses que ningú més no sabia com si visquessin, una mica, en un món diferent

Mentre travessava el replà i em dirigia a l’escala, ella continuava al costat de la porta oberta del pis, com si li requés quelcom. I potser sí que ben mirat, li era penós de veure’m marxar, potser sí que la impressionava aquella separació silenciosa, indiferent, i la meva aparent falta d’emoció

Altres opinions a la xarxa: