Escriure és viure,
confegir
un llenguatge on
habitar
Aquest petit volum és un recull
de poesies feta pel mateix Clapés que abasten des de l’any 1982 fins al 2007 i
que han estat publicades en 10 dels seus llibres. M’impressiona la seva
senzillesa i la seva brevetat, però alhora la seva profunditat. Son poemes per
llegir en calma i quedar-se una bona estona pensant en el que diu.
Solitud
Ni en la solitud, no creguis
mai
que estàs sol del tot:
t’acompanyen,
com ombres pressentides, mots,
imatges,
records; potser un tendre
somrís.
però és també llavors quan
t’adones
que se’t va desfent la vida als
dits
(car viure pot fer tant de
mal!...),
i truques a una porta, i a una
altra
i a una altra, i totes són
closes
per a tu, llevat la de la
mort.
 |
| Toledo, 2022 |
D’un certain printemps.
Atrapa el desig al vol
i no deixis que et fugi,
no fos cas que el temps
el tornés fonedís abans
del temps. Mira de ser
lliure per fer i desfer
(sempre) sense torbar-te
de res. Frueix de la primavera
color violeta, de l’olor
de les frèsies, dels cossos
bells, de la mar...
Marienbad
Viure és un deliri,
com escriure
com descriure’l
És anar exhumant els enigmes
que el temps ha estampat
en el marbre
descompost desfet destruït
de les estàtues
del record
mentre travessem el jardí
per l’indret on discorren
les paraules
allà on no ressonen els
passos:
aquesta inacabable avinguda,
aquesta inabastable solitud.
Escurço camins, assajo nous rumbs en aquest viatge ple de
paranys i falses aparences, efímer com foc de joia i palla
Desdic quan dic.
Ítaca -aleshores me n’adono- és a dins meu.
Callar al món.
Romandre
sol
amb la
paraula
que malda per dir-se.
Ressò de silenci
doblant,
només,
no més, el silenci de l’absent.
El so de les hores percudint
el silenci blanc del paper.
Pura interrogació
sense rèplica possible.
Aquest viure
que
s’escola
devorant-se.
Escolta el silenci de la lleu brisa
allí
on el poema ha deixat els mots.
ANTONI CLAPÉS
La lentitud, la
durada
Pagès editors, 2010;
136 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada