“Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid”
Ja fa cinc anys que “cada dia
arribo a les nou, puntual, m’assec, engego el portàtil i m’enfronto a la meva
jornada de sis hores de no res”, de no fer res.
“A les oficines franceses de
telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.
Són les dades oficials del que
s’han mort a l’oficina. Els que han esperat a matar-se a casa seva o al cotxe o
els que s’han immolat a l’aparcament no els compten”
És la veu de la protagonista. Viu
a Madrid amb la seva parella l’Horacio. Ella és catalana i ell és argentí. Tenen
dos fills petits. Tot el boicot al lloc de treball va començar quan va tenir el
primer fill i va demanar reducció de jornada. Un fet insòlit per una empresa
que espera del treballador que treballi totes les hores del món.
 |
| Madrid, 2008 |
L’Horacio decideix deixar la seva
feina perquè no li agrada. Torna a posar en marxa un antic projecte de grup
musical.
És la primera novel·la de l’autora.
És una novel·la peculiar que es llegeix bé. Són els fragments d’una vida en
primera persona, una mena de diari amb un punt d’ironia de la protagonista al
llarg de tot un any de la seva vida: la vida a la feina, a casa, amb l’Horacio,
la seva parella, els seus dos fills encara petits i la seva millor amiga, la Kat.
Es fa un munt de reflexions de
les que em permeto destacar-ne les que més m’han cridat l’atenció:
- “Em pregunto si tot això, els fills, la parella, la feina estable, són coses que he desitjat per mi mateixa o coses que han desitjat els meus pares per a mi. On s’acaba la filla, i on començo jo de veritat”
- “De vegades em fa l’efecte que els homes són criatures desemparades, més que no pas els fills, i que les dones n’hem de tenir cura...”
- “Comprar, comprar, la roda eterna, les despeses, l’entramat social que ens fa presoners de feines de merda...”
- Molts cops volem “guanyar prou per poder pagar el sou d’una dona que tingui cura dels nostres fills per tal que nosaltres puguem treballar prou hores i guanyar prou diners per pagar aquesta dona que té cura dels nostres fills”
- Les dones “són invisibles. Les dones hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible.”
- “El personatge que vaig triar jo, el que fingeix que tot va bé, és massa cansat” D’alguna manera tots triem un personatge en la nostra vida, fins i tot, més d’un que va canviant segons l’entorn i les relacions que l’envolten.
- “Quants de nosaltres no som nosaltres mateixos? Quants de nosaltres no fem veure que som algú que no som?”
- “És evident que hi ha un ELLS que està damunt d’ELLS. Però aquests altres no els puc veure. Molt poca gent els pot veure. Potser els que hi ha al capdamunt no tenen ni tan sols presència física. Són el mateix sistema”
- Som “éssers invisibles. Éssers que potser hem vingut a fer alguna cosa de profit al món, a aportar el nostre gra de sorra, però que hem fracassat estrepitosament en la nostra missió. Què no l’hem sabut dur a terme”
Aquesta novel·la va ser
guardonada amb el Premi Llibreter 2022 i com gairebé tots els premis Llibreters
que he llegit no m’ha defraudat.
GLÒRIA DE CASTRO
L’instant abans de
l’impacte
Periscopi; 2022; 257
pàgines
Premi Llibreter 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada