No és gratis la llibertat

M’agrada la poesia de Roc Casagran. Fa temps que li segueixo la pista. A finals del 2022 va publicar un nou poemari que fa poc he acabat de llegir, i del que voldria compartir algun fragment dels seus poemes.

 

“Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen,

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no témer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fort,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.”

 

I de nou incideix en el procés que ens hauria d’empènyer cap a la independència. No podem esperar que aquesta ens caigui del cel. Ara bé, a mesura que passa el temps estic més convençut que allò s’ha acabat. Vam viure uns anys molt emocionants, però no ho vam saber acabar i ara serà molt difícil tornar-hi. Em sap greu, però ho veig així. Ja m’agradaria no ser tan negatiu.

Casa Vicens, agost 2021

 

“tot està tan, tan controlat,

que el viure a cops se’t fa presó

i ets tu solet qui s’hi ha ficat

només per no saber dir no”

 

Moltes vegades som nosaltres mateixos els que ens fiquem en un carreró sense sortida i no sabem com sortir-ne.

 

 

“Què portes a la motxilla?

Què és això que temen tant?

La noia obre la motxilla

retruny un silenci tens:

són poemes, són paraules,

són allò que cantarem

quan ells es pensin que guanyen

i que ja no es pot dir res.

És la llibertat més lliure... ”

 

Quanta por què fan les paraules!, l’art!, els artistes!,... i tot el que sona a llibertat i a deixar fer a les persones.

 

El desig

“Com l’aigua o el foc,

el desig s’esmuny

de tota barrera,

s’escapa i va lluny

de seny i raó,

i els seus viaranys

no coneixen mapes

i esbotzen els panys

de les portes d’ordre,

i no s’és com cal

p’rò per una estona

sols ets animal

i et somriu trapella

la llibertat viva

de la llibertat total”

 

No sempre és fàcil i no sempre és possible, però està molt bé deixar-se portar pel desig i anar fins allà on ens porti. Ho provem? Ens atrevim a provar-ho?

 

Provar-ho de nou

“Arrossegues les cadenes

i no les sents

de tant portar-les a sobre

com un tros més,

com la tortuga, la closca,

l’ocell, el bec...

i empenys penes i sotracs

i sols vas fent

el que manen, el que toca,

que és el que té

ser vassall d’uns senyorets

que són carters

d’altres peixos grossos

que et fan dir amén

i acotar el cap i empassar saliva i lleis.

 

Arrossegues les cadenes...

p’rò per poc temps...

Algú t’ha xiuxiuejat

“no ets tu mateix”.

Has obert els ulls i el cor

i el cap també.

Afanya’t, crida els veïns,

‘neu als carrers,

feu de cadenes cadenes

d’anar dient

“no és gratis, la llibertat!

Ens en anem

a l’origen, d’on venim,

contracorrent,

que ens cal provar-ho altre cop

per poder ser!”

 

 

 

 

ROC CASAGRAN

L’abraçada que

                                                                                                                   Amsterdam, 2022; 122 pàgines