dimecres, 17 de gener de 2018

Són realment nostres els carrers?

La calle es mia” 
Manuel Fraga Iribarne

Quan el carrer va deixar de ser seu
Xavier Domènech Sampere

Els carrers seran sempre nostres

Vaig conèixer a Xavier Domènech quan encara no es dedicava a la política, en una conferència a la Biblioteca de Ponent sobre el moviment obrer a Sabadell. La seva tesi doctoral editada el 2002 sota el títol “Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976)” estava centrada en el tema.

Immediatament el llibre va passar a formar part de la llarga llista dels que pensava llegir en algun moment. La seva activitat política actual i algunes de les seves opinions encara van augmentar la curiositat per saber que deia en els seus llibres.

Guardo certs records personals sobre la vaga general de Sabadell de febrer de 1976 i la vaga del metall de la tardor del mateix any. Aleshores era un jove universitari i el meu pare tenia un petit taller del ram del metall. No estava massa el cas dels moviments polítics que succeïen a la meva ciutat. Més aviat els vivia de força lluny. Recordo algunes converses a casa: jo simpatitzava amb el moviment vaguista mentre el meu pare “despotricava” en contra de CCOO.

Segons X. Domènech, les vagues del 1975-1976 “repetien un esquema més o menys similar:
  1.  Inici de la vaga per motius laborals polititzats o ja directament per motius polítics
  2.  Acomiadats, empresonats, ferits i morts, per l’acció repressiva
  3.  Lluita solidària i política contra la repressió que en certs moments es podia convertir directament en un desafiament a l’ordre establert
  4. Fi de la vaga amb el retorn dels detinguts i la readmissió dels acomiadats i amb una gran representació, via assemblea de tots els vaguistes, de força pública que les autoritats han d’acceptar, la qual cosa demostra que el carrer ja no el controlen ells
Sabadell no era única, encara que si és representatiu de tot el que passa en aquest període en zones similars, nuclis industrialitzats com Madrid, Euskadi, Navarra, Astúries, Córdoba, Barcelona, el Llobregat.

En aquells moments el moviment obrer i el moviment veïnal pren el carrer o al menys ho intenta. De fet, és fruit d’una història que segons les tesis de X. Domènech comença a mitjans de la dècada dels 60. Em resulta curiós comprovar com els motius que impulsen aquests moviments no han canviat gaire: habitatge, millores als barris, salaris, aturats, ...

Ara bé el paisatge urbà de Sabadell si que ha sofert molts canvis. El Sabadell d’aquells temps i el d’ara no tenen res a veure a nivell urbanístic. Només cal repassar les fotos de l’època: descampats, carrers enfangats, nens jugant al carrer .... La vista des del pis dels meus pares ha canviat substancialment: Eix Macià, Torre Millenium, Parc Catalunya, .... Al 1976 per la finestra de la meva habitació podia contemplar tot el barri de la Creu Alta i part de Sabadell, una vaqueria just a sota de casa, una part de la Riereta encara al descobert, els horts en la zona que després es convertiria en el Parc de Catalunya, ... Per baixar i pujar al centre ho feia travessant el pont sobre la riera i pel carrer Major encara per asfaltar.
Els vaixells de paper d'aquest cançó baixaven pel carrer Major

¿Fins on va empènyer i va ser cabdal el moviment al carrer per produir el canvi polític de la transició? ¿O potser simplement van deixar fer i van fer veure que canviaven en la superfície, per realment deixar-ho tot pràcticament igual en el fons? Molts dels canvis que es produeixen en el règim són més fruit de la crisi del 1973-74 i de la mateixa mort del dictador que no de tots els moviments que es van viure en aquells mesos tan convulsos. En tenim una prova fefaent que el règim no va canviar tant com ens pensàvem amb tot el que estem vivint en els darrers mesos. Segurament l’element més determinant del canvi va ser la pròpia mort del dictador.

Segons Xavier Domènech “El camp de batalla es trobava precisament en els vasos comunicants que estableix tota societat complexa i el seu cor principal residia en els moviments socials. En el moviment obrer com a principal agent d’acció i canvi social i en el moviment veïnal com a principal nucleador de diferents classes socials (obrers, petits comerciants, professionals, ...) i articulador d’alternatives concretes de gestió de la vida urbana quotidiana”, però en realitat no n’estic tan segur. Igual a nivell de ciutats i pobles en la política dels Ajuntaments possiblement va ser així, però en la política d’Estat no hi va haver tants canvis, malgrat que en aquells moments als que ho vam viure en directe ens va sembla que sí.

La mort del dictador crea un buit en el sistema, una finestra d’oportunitat i esclata un període de gran conflictivitat social que s’aprofita del aprenentatge previ dels moviments socials dels anys anterior i que va de novembre de 1975 a juny de 1976 on es disputa qui té el control del carrer: el règim o l’oposició.

Segons X. Domènech es produeix una crisi d’hegemonia. Al “1976, en un context de conflictivitat generalitzada feia ingovernable un règim que es quedava sense alternatives polítiques més enllà de la repressió” No passa ara el mateix a Catalunya?

De fet, s’establí un empat tècnic entre les forces de l’oposició que podien fer ingovernable l’estat, però que no podien oferir un recanvi polític real, i un règim incapaç d’articular una alternativa política viable a mig termini, però que encara retenia el monopoli de la violència que li garantia en última instància la seva supervivència. En aquest estat de coses, com altres vegades en la història, una de les faccions del mateix règim, des de l’autonomia que li donava aquest empat virtual entre les diverses forces en pugna, assumí en gran part el programa de l’oposició -amnistia al principi i legalització dels organismes de l’oposició i corts constituents després- per adoptar una base de legitimitat que permetés la seva supervivència política i social en el futur. Això marcà el final d’una fase especialment intensa de la nostra història i l’inici de la institucionalització del canvi polític, en la qual l’ocupació del carrer, els moviments socials i la mateixa societat civil antifranquista perdien el paper que havien representat anteriorment i s’iniciava un fenomen que més tard seria conegut com el de desencant. El canvi de fase a Sabadell fou percebut de manera dramàtica durant la vaga del metall de 1976, quan s’intentà reproduir la vaga general de febrer. Malgrat que aquella vaga fou més complexa i aplegà una quantitat de recursos que anteriorment no havien aparegut durant la vaga de febrer, aquesta fracassà en els seus objectius últims. El marc polític havia canviat radicalment

El moviment obrer ha canviat i molt. Han minvat molt els obrers de les fàbriques amb el gran augment del sector serveis que a hores d’ara és el majoritari. Excepte alguns sindicats minoritaris, els dos grans sindicats estan molt propers al que era el sindicat vertical de l’època franquista. Els seus dirigents s’acaben perpetuant en el seu càrrec, convertint-lo en molts casos en gairebé vitalici. Els alliberats i quadres dirigents son una mena de funcionaris sindicals, més preocupats per mantenir el seu status quo que de cercar veritables solucions als problemes dels treballadors. ¿Quines són les seves propostes, a part de manifestar certes vaguetats que no porten mai en lloc?

Alguns dels fets que descriu Domènech en el llibre em porten al cap la situació que es viu actualment a Catalunya. Hi trobo certs paral·lelismes. Hi ha un fort moviment al carrer format per gent de procedència social diversa i agrupada en diferents entitats. En molts moments aquest moviment pren els carrers amb el crit de “els carrers seran sempre nostres”. Però en front tenim unes estructures d’Estat que no es mouen ni un mil·límetre de la seva posició intransigent i amb un únic recurs la repressió. Estem en una situació d’empat tècnic que ningú veu amb claredat com es desempatarà. Als anys 70 les institucions estatals van saber moure els seus fils per trobar una sortida. Ara semblen molt més enrocats.

El desllorigador estarà al carrer o els nostres polítics acabaran trobant la manera de sortir d’aquest carreró sense sortida en el que ens trobem?