dimarts, 23 de gener de 2018

El paradís està sota les llambordes


Què proposa Rajoy a Catalunya? Seguir com sempre, més del mateix. En definitiva no té res a proposar, no té cap projecte per Catalunya.

Què proposa l’independentisme? Construir un país nou, diferent on tot sigui possible. Què ens cal? Posar fil a l’agulla i construir un projecte il·lusionant.

No hi ha hegemonia de cap de les dues parts. Estem en un moment d’equilibri de forces. És com el moment d’un pols en que els dos contendents aguanten la força de l’altre sense poder-se imposar. El que sigui capaç de mantenir més temps aquest pols és el que assolirà vèncer a l’altre.

Estem transformat el conegut mite de les 2 Espanyes que també va explicitar Machado en el mite de les 2 Catalunyes.

Com i on es guanyarà aquest pols? Al carrer o als despatxos? El mes d’octubre va ser el moment més àlgid d’aquest conflicte on tot es va fer més evident. Ara estem en un moment d’espera on ningú acaba d’ensenyar les seves cartes de veritat. De nou és una guerra de nervis. Com es produirà la investidura de Puigdemont? Com s’evitarà? Cap dels dos bàndols explicita amb claredat la seva estratègia dels propers dies.

D’alguna manera, tot es fia a la força i a l’enfrontament. En aquest terreny tenim les de perdre a menys que l’opositor exerceixi la força en excés, davant d’actituds no-violentes i cometi errades greus. No seria la primera vegada.

El bàndol independentista necessita d’unitat sense fissures. Cal deixar de mostrar les diferències en públic. Els draps bruts s’han de netejar en la intimitat. Cal ser més murris. Hi ha moments en que els partits estan o poden estar més atents a consolidar les esferes de poder particular que no pas que avançar en la consolidació del camí cap a la ruptura amb l’Estat que ens ha de portar a la República.

És molt important no competir entre els partits independentistes per arribar ben col·locats a la sortida de la República, ja que així potser no hi arribarem. Ara només tenim un únic objectiu: arribar-hi.

Avançar cap a la República no vol dir deixar al marge altres problemes que cal resoldre en aquest mateix camí: desigualtat social, habitatge, ... Aquest futur incert d’una part important de la societat catalana condiciona la resposta de la societat. Des del republicanisme és molt important donar respostes a aquests reptes que tenim plantejats. No es poden deixar al marge mentre es construeix la República. És un error. Ara bé, per fer-ho cal saber de quins recursos disposem.

Portem des de l’estiu sense govern. Massa temps. Toca recuperar-ho i posar una mica d’ordre en aquest desgovern continuat en el que estem i que el 155, per molt que diguin, no ha ajudat gens a posar-hi remei.

Tornem a tenir el dilema de com establir la relació entre el que reclama la societat civil catalana i el que proposen els partits. Si els partits independentistes generen frustració en la base social que ens ha portat fins aquí per no saber llegir els desitjos de la població i no saber conduir el procés fins el final ens conduiran a la frustració i al desencís de la derrota.

Els resultats del 21-D són clars: més de dos milions, 47,5% vol el retorn de la Generalitat legítima per tal que acabi amb la feina que va començar a partir de l’1-O i 27-O. Però el poder polític i judicial espanyol hi posen totes les traves i entrebancs possibles. Cal trobar el desllorigador que obri de nou aquest camí que vam començar el 2010 empesos per la decisió “inconstitucional” del TC.

L’Estat Espanyol ens està sometent a un bullying constant: es mofa de nosaltres, ens amenaça, busca que tinguem por, intenta fer-nos el buit respecte a l’UE, ...

En comú podem haurà de decidir d’una vegada per totes amb qui està: amb la víctima o amb el botxí, amb la societat civil catalana o amb el poder espanyol que representa el Rei, el govern del PP i el tripartit del 155. En algun moment haurà de deixar de navegar entre dues aigües sense mullar-se. Quan veurem els seus líders amb llaços grocs? Encara estan ancorats en una fase que l’independentisme sembla haver superat en gran part, la eterna igualtat catalanitat = burgesia. Han de canviar aquest imaginari, perquè la realitat d’ara no és així.

Em resulta molt curiós com de tot el que està passant els sindicats se’n mantenen al marge, també en una situació de difícil equilibri. D’alguna manera venen a dir que aquesta no és la seva lluita. No és el seu problema. Aquests també s’hauran de definir en algun moment determinat. Estem en un punt en que no es poden mirar els braus des de la tanca.

L’Estat Espanyol i tot el que l’envolta es nega amb rodó al diàleg i ho fia tot a la repressió i la manipulació dels “seus mitjans de comunicació” per crear una realitat paral·lela de la que ens acusen a nosaltres, el mateix “Matrix” que tan els agrada utilitzar a Ciutadans. La lluita es planteja en el domini del relat i en qui té millors guionistes.

Si el conflicte s’allarga molt en el temps produirà cansament. De fet ja el produeix. Una part important de la ciutadania mostra ganes de que s’acabi tot plegat. Possiblement s’acabi guanyat per resistència i avorriment del contrari. Qui es cansarà abans?

Amb el 155 el govern de l’Estat ha recuperat la iniciativa política que havia perdut del 2010 fins el 1-O. En tot aquest període anaven a remolc de les nostres iniciatives. Però ara ho han revertit i la iniciativa és seva. Han comprovat que fan mal i tenen la paella pel mànec. És una situació a la que no estem avesats.

Si comparem la situació actual de Catalunya amb la lluita antifranquista igual en podem extreure lliçons que ens poden ser útils. En la lluita antifranquista al llarg de molts anys hi havia el mite que el règim seria derrocat amb una gran vaga nacional que mai es va arribar a produir. En el moviment independentista també existeix aquest mite d’una gran mobilització popular. Ja la vam tenir el 3-O i vam posar el règim de M. Rajoy i Felip VI contra les cordes. ¿Per quina raó si no aquella nit el Rei va fer la seva compareixença televisiva? No és el moment de persistir en aquesta estratègia que ja va “fracassar” el 8-N en que el país malgrat els esforços esmerçats pels CDRs no es va paralitzar. No hi van ser els sindicats, que ja ens han demostrat que no estan per la feina.

Vistos els resultats electorals del 21-D i la vaga del 8-N el que cal al moviment independentista es introduir-se en els grans sindicats i en les associacions de veïns per fer-les molt més favorables del que són a hores d’ara a la independència de Catalunya i aprofitar les seves mobilitzacions pels nostres objectius.

Amb el procés la societat catalana ha canviat. La independència que no fa tants anys es veia com un impossible, una possibilitat remota, ara es veu possible, es veu a prop, però encara falta el salt definitiu. Veure-la tant a prop i no assolir-la pot ser frustrant i tenir conseqüències per a molt de temps. El pas a fer ara és cabdal, cal pensar-ho bé i no equivocar-se.

Formar govern i governar primer i després avançar cap a la República. Siguem realistes i avancem en el que puguem. Treballem per restablir la nostra normalitat. Aparquem les nostres utopies i idealismes per més endavant, però no els oblidem anem-los cultivant i fent-los créixer per tal que en un futur proper emergeixin amb més força que mai. No ens oblidem dels impossibles. Com deien els del Maig del 68, ara que aviat se’n complirà el cinquantenari, “El paradís està sota les llambordes


2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Gran pensament... en veu alta!
Potser... potser només cal paciència!
Que rendeixi l'altre...

Ricard Masferrer ha dit...

Realment s'està fent molt llarg, però ningú pensava que seria fàcil. Ens cal resistir, prendre bones decisions i esperar que l'Estat Espanyol s'equivoqui de nou.