Falciots

Fa uns dies al bloc de la panxa del bou, per cert un blog altament recomanable, vaig llegir Falciots barcelonins i primaverals i vaig pensar en escriure un post sobre els falciots que des de fa uns anys tinc per casa.

Cada primavera arriba una colònia de falciots que s’instal·la al celobert de la galeria del safareig. Només venen a passar les hores nocturnes. Arriben quan es fa fosc i marxen amb les primeres llums de l'alba. Al llarg d’aquestes hores m'acompanya el seu “xriiii, xriiii” constant. A la nit quan vaig a dormir els puc veure des del llit. Ara només n’hi ha 4 ó 5, però a ple estiu fàcilment n’hi poden haver una cinquantena, uns agafats a la paret i d'altres a sobre d'uns fils d'antena que van d'una banda a l'altra de la galeria. Tinc que vigilar a obrir les finestres doncs més d'una vegada me n'he trobat algun volant per la cuina i, fins i tot, un estiu al tornar a casa després d'uns dies fora, havien començat a fer un niu a la galeria.

Reconec no saber res d’ocells i al principi ni tan sols sabia de quina espècie eren. Tampoc conec les seves costums. A vegades em pregunto que fan al llarg de tot el dia sense aparèixer pel celobert. Suposo que deuen volar pels cels de la ciutat i el seu rodal a la cerca de menjar. Però cada nit tornen puntuals. També desconec si fan els nius a dalt a la teulada. Si és així fins ara no he pogut veure on estan.

Ara mateix ja fa una bona estona que no els escolto, però allà estant silenciosos, dormint. Haig de dir que ara ja m’he avesat a la seva companyia, però que en els primers moments feia basarda posar-se al llit i tots veure’ls allà. Era una imatge inquietant. Em venien al cap algunes escenes de la cèlebre pel·lícula d’Alfred Hitchcok “Pàjaros”.