dimecres, 7 de juny del 2017

Argelagues: dóna menys del que prometia



Havia llegit bones crítiques i em va entrar la curiositat per un llibre ambientat a Sabadell. És un relat en el que es descriu tota una època: el passat d’un ciutat com Sabadell quan aquesta encara era un poble, un lloc per les famílies benestants de sempre i on la resta s’han d’espavilar com puguin. Bé, de fet, encara que en aparença creguem que això ha canviat no és pas així. Les famílies de sempre segueixen dominant i pensant que són superior a la resta.

Sabadell es fa gran amb els que venen de fora, primer amb els que venen de pobles petits de Catalunya com va fer la meva mare després de la guerra civil i després amb els que venen de la resta de pobles d’Espanya a la recerca de feina, i també, com gairebé la única manera de vèncer la fam i la misèria que els envolta. Tot això a canvi de treballar moltes i moltes hores sense cap tipus de condició.

Que el món és partit per dos la Remei ho sap del néixer. Rics i pobres. Amos i terregada. Bonafòs i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats. I que Castellterçol no se n’escapa també ho sap. Una cosa és el poble. L’altra, les masies. Ningú es confon. Ningú es barreja. O ets dels uns, o ets dels altres. I feta queda la ratlla

És un relat des del punt de vista de les dones. M’ha agradat el recorregut que fa per alguns llocs del Sabadell de sempre, algunes de les fàbriques més emblemàtiques, i també alguns dels seus barris.

Però la història podia donar molt més de si. Es llegeix bé, però no m’ha acabat d’agradar. Potser és perquè darrerament he llegit altres novel·les que també descriuen la mateixa època i els mateixos fets i que trobo molt més potents com són el Carrer Bolívia o PaísÍntim.

Recull una expressió que vaig escoltar a manta vegades a casa meva, sobre tot, en la veu del meu pare: “ ... procura no ser ni de les més amunt ni de les de més avall, un entremig”. Quanta por hi havia a destacar i a ser assenyalat. El més important era passa desapercebut. 

M’ha recordat com es traginaven les peces amunt i avall. Moltes dones les repassaven a casa seva. De cop i volta desapareixen. Quan s’acaba aquest negoci? Recordo que a finals dels 70 encara teníem una veïna davant una vaqueria a prop del carrer del Pont que cosia peces a casa.

El franquisme ho converteix tot en blanc i negre. Tot està prohibit: “ ... si en veiessin massa se n’enfitarien, o es tornarien unes disbauxades i la santa mare església aviat ho acaben de seguida mantellines i ciris per totes. D’aquesta comèdia tant com ne vulguis a tot arreu, i tot l’any. I la fantasia? Tancada i barrada dins del teatre fins l’any que ve” Una època gris que convé no oblidar on molta gent ho va passar molt i molt malament.
 

A la xarxa també podem llegir: