dijous, 4 de juliol de 2019

No hi ha motius per l'optimisme


Fa més d’una dècada que estem travessant moments convulsos i l’horitzó encara és lluny de clarificar-se. Sense ànim de ser exhaustiu recordo: la crisi econòmica, rescat dels bancs, 15-M, aparició de nous partits (Ciudadanos, Podemos, ...) i molts altres moviments que prenen el carrer, l’eclosió de l’independentisme, els greus problemes de molta gent amb l’habitatge, dificultats per formar govern o potser millor caldria dir desgovern...

Malgrat tot, no hi canvis, tot segueix igual i la piconadora de l’Estat i les seves institucions manté la seva posició hegemònica. Es comença a flairar una mena de desencís, de que no hi ha res a fer i tot continuarà igual, tant a nivell del moviment independentista com a nivell de grups que desitjarien una transformació profunda de la societat.

La divisa “Guanyar diners, assolir beneficis, consumir” està per sobre de tot i de tothom.

Que augmenti el nombre de persones que malviu, que té problemes per sobreviure no importa. Bé, alguns partits fan molts escarafalls, però quan tenen la possibilitat de governar els canvis de polítiques es noten gens o ben poc.

Aquestes han estat alguna de les reflexions que m’han vingut al cap mentre feia aquesta lectura del darrer llibre de Xavier Domènech que va publicar quan encara exercia de polític i que era un recull d’articles que havia escrit entre el 2010 i 2012.
Al 2010 ja escrivia “Estamos probablemente ante un ciclo reaccionario largo, absolutamente reaccionario” Per quina raó es produeix aquest fort biaix cap a la dreta més extrema? Biaix que va a més i que està generalitzat arreu del món. És així realment? O és que els partits mal anomenats d’esquerra han abandonat la idea de fer polítiques realment d’esquerres?

Els partits polítics han evolucionat o són peces anacròniques d’un sistema que necessita canvis, però que ells no són capaços d’impulsar? Observo una certa perversió del sistema democràtic amb eleccions cada cert temps a la que es presenten uns partits que cap m’agrada, però als que haig de votar si vull influir en els resultats. A cada elecció em costa més anar a votar.

Estem dins d’un sistema financer que si no creix entra en crisi i s’enfonsa. Necessita créixer més i més. Fins quan aguantarà? El creixement indefinit és insostenible i ens acabarà portant a la ruïna com a societat i com a humanitat.

Existen pequeñas esperanzas de cambio, pequeñas posibilidades que abren potencialidades enormes, como las expresadas en las plazas. Para muchos es un momento de crecimiento, de disrupción y esperanza; hay que perseverar en este proceso” Això escrivia Domènech en el moment de l’eclosió del 15-M, però passats els anys no podem pas dir que s’hagi produït cap canvi real en la vida de les persones. El moviment independentista que va viure el seu millor moment a l’octubre del 2017 quan pensàvem que ho teníem a tocar està entrant també en un punt mort.

I Domènech segueix amb reflexions com aquesta “Si el fracaso de la democracia como sistema político que garantiza la soberanía de las personas -frente al poder de los intereses privados- es un hecho palmario en estos últimos años, en el caso de las izquierdas gobernantes este fracaso ha sido doble: como gestores del sistema y como alternativa política.” Aquest és el gran fracàs de l’esquerra. Ja no són alternativa. Aleshores quina alternativa tenim?

Al 2011 escrivia “La represión crecerá, y en el proceso veremos cómo son y serán castigadas personas, violentando la legalidad, tan solo, para servir de escarmiento para “crear miedo”” Ha estat així i segueix estant així. La famosa Llei Mordassa segueix vigent i el govern Sánchez que l’havia de derogar no ha fet res de res.

Si la crisis rompe horizontes y un sistema político cerrado no tiene respuestas, algo nuevo deberá emerger” De moment anem de fracàs en fracàs. No albiro res de nou.

La protesta sirve para resistir en el presente, pero sirve sobre todo, para construir nuestro futuro” No em puc imaginar on estaríem sense protestes, però protestar i manifestar-se repetides vegades per aconseguir tan poc, cansa.

Vivim en un món totalment fals edificat sobre bases completament falses i que s’ha enlairat tan amunt que està impossibilitat de mirar avall per problemes de vertigen que ens podrien fer caure. “El desarrollo actual del capitalismo parece definirse tanto por su capacidad de explotar como por su capacidad de excluir, y no sería extraño además que eso formara ya parte de su lógica de desarrollo, excluyendo áreas enteras del planeta para asegurarse el crecimiento de la tasa de beneficios

Actualment (de fet ja fa anys, massa anys) els diners no es guanyen treballant o produint, sinó que es guanyen especulant en una mena de món fictici i irreal en el que les persones han deixat d’importar.
A finals dels 70, principis dels 80 s’arriba al punt àlgid de redistribució de la renta a partir de retallar la taxa de beneficis del capital i aleshores s’inicia el retrocés de la societat del benestar que encara segueix.

El món financer domina al món productiu i l’economia especulativa a l’economia real. “Para garantizar los beneficios de las Inversiones financieras, se necesitaba la introducción constante de nuevos activos (ahorros, pensiones, seguros, coberturas médicas, etc.) en los mercados, a la vez que, para garantizar el consumo mientras se bajaban los salarios, se extendía el acceso al crédito. Todo ello nos ha llevado a la consolidación de una casta dominante parasitaria, extractiva más que productiva, y al secuestro progresivo de nuestras sociedades en la trampa de la deuda

La conversió d’una economia industrial a una economia de serveis és cabdal per aquest canvi de paradigma. És un cop mortal a la classe treballadora. Hem entrat en una societat amb un mercat de treball dual: una minoria amb un bon treball, contracte indefinit i un bon sou i una majoria amb un treball precari, contracte temporal i un sou baix. I encara podem parlar d’una tercera categoria, els que no treballen, aturats, ...

Hem entrat en una nova cultura de l’enriquiment, situant l’emprenedoria en primer terme, però també paraules com excel·lència, eficiència, efectivitat amb l’objectiu de deixar clar que qui no assoleix un benestar suficient és degut a un problema d’actitud.

En clau espanyola s’ha produït “el agotamiento del régimen político que emergió de lo que se ha conocido como la Transición” Com no són capaços de reconèixer que el règim de la 78 ja està esgotat i que el cal és una reforma en profunditat? Han entrat en un procés de resistir fins el final sense canviar ni una coma.

En clau catalana, la reacció a la sentència del judici serà clau. Malauradament no n’espero massa. M’agradaria molt equivocar-me, però tinc la sensació que ho deixarem morir. No sabem com continuar el procés i entrarem en una via morta.

I en clau europea, tampoc hi ha massa símptomes per l’optimisme. És un sistema burocràtic i poc o gens democràtic en el que els electors no tenim cap influència i que malgrat que la idea d’una Unió Europea sense fronteres és atractiva la seva posada en pràctica ens condueix a la decepció permanent.
Estaria bé poder pensar que les següents afirmacions són veritat:
  • Retomar el control sobre nuestras vidas. Lo que ahora no está en nuestras manos debe retornar a ellas.”
  • La gente se quiere agrupar en torno a esperanzas en un futuro que se domina y, sobre todo, quiere poder luchar por ellas
No tinc tampoc massa clar que sigui això el que volem. De fet el que vol la gent, el comú de les persones és que la deixin viure i que no l’emprenyin massa. I de fet en aquesta massa és en la que m’incloc personalment. Quina mandra, reunir-se, parlar, discutir, arribar a uns acords, ... i mentre sigui així algú altre ho acabarà fent per nosaltres i no ho farà a favor nostre.

Nota final: El que he fet no és ni un resum, ni un comentari del llibre de Xavier Domènech. Aquest m’ha servit com excusa per avocar idees que fa temps que em ronden pel cap.

2 comentaris:

Eloy ha dit...

Això a finals dels 70 ja ho deien els punk: No future. Ara, la paraula que defineix el teu post és DESENCÍS.

Ricard Masferrer ha dit...

No només desencís. També estic cabrejat amb tot plegat. Els punkies que no em van agradar en el seu moment, segurament perquè no els entenia tenien raó amb molt del que cantaven i en la seva protesta estètica. https://www.youtube.com/watch?v=yqrAPOZxgzU