El passat sempre ens persegueix

L’aparició d’aquest llibre va captar el meu interès de forma immediat per dues raons. Primer de tot, la sorpresa que va suposar saber que Juan Buyse, el que va capitanejarl’elaboració del catàleg dels tres mil era un nazi, i en segon lloc, tenia un bon record de l’Òmnibus de la mort, llibre també de Toni Orensanz.

La seva lectura no m’ha decebut. És de bon llegir i amb reflexions prou interessants

Està clar que amb els nazis no es va acabar en els judicis de Nuremberg sinó que “els vells nazis eren per tot arreu, transfigurats, a mitjans anys seixanta, en respectables homes de negocis” i segurament el nostre país sota una dictadura feixista devia ser un bon paradís on cercar refugi.

Juan Buyse arriba a Barcelona el 1950 fugint del seu passat i es crea un relat que l’ajudarà a ocultar-se als ulls de tothom.

“Davant d’un present que se’ns fon incessantment a les mans, no som més que el relat que tracem de la nostra pròpia vida. Som el nostre propi conte. Tots som novel·listes de nosaltres mateixos i, com a tals, a mesura que anem creant el nostre relat, bandegem aquells detalls que no encaixen o que no permeten que la trama avanci com voldríem...

Vivim, ens passen coses, fem el que podem i com podem, de vegades no sabem ni per què fem el que fem, però al capdavall, per pura supervivència, tot ha de tenir una certa coherència dins del nostre cap, en el marc del nostre relat, i li acabem donant un sentit que s’adigui amb la nostra trajectòria, el nostre codi ètic, la nostra moral i, si això és impossible perquè no hi ha manera que la novel·la quadri, es llança el capítol a la paperera i s’oblida: al capdavall la trama de la vida ha de tenir un cert sentit....

El nostre propi relat, un cop escrit i quadrat dins del nostre cap, pot arribar a créixer fins a límits insospitats”

“Ningú explica mai tota la veritat quan sap que el relat no farà gens de gràcia a l’interlocutor, tothom recorre a més o menys maquillatge” Això és el farà el nostre nazi i la seva companya Anita Salden que s’emprenya d’allò més quan l’autor del llibre en la darrera de les visites a casa seva li fa preguntes sobre el seu passat que no quadren dins del seu relat.

“Mai no és fàcil comprendre segons quins fenòmens convulsos i confusos just en el mateix moment que es produeixen” En tenim exemples ben actuals. És molt més fàcil cercar i trobar explicacions a un passat llunyà que als fets que succeeixen en el mateix moment i ens són propers ens resulten molt difícils d’interpretar.

“La violència política o les organitzacions que hi creuen sempre tenen les seves raons i segueixen una lògica pròpia, per molt il·lògica que pugui semblar-nos vista des de fora o observada anys més tard. ... Tenir raons -per molt bones que et semblin- no vol dir que tinguis raó, i encara menys quan aquestes motivacions et porten a consentir o recórrer a l’exercici del terror com a instrument quotidià i públic”

“És en el conreu de l’odi on potser hauríem d’establir els límits entre les idees que són tolerables i les que no ho són de cap manera, davant de les quals no hem de cedir, ni mostrar la més mínima comprensió. Potser és així de simple.... El conreu col·lectiu de l’odi envers l’altre (o els altres) no pot ser mai una convicció tolerada ni tolerable. Ni a peu pla ni dalt de la muntanya més alta” No hi ha justificació de cap mena per la violència. Per molt lloables que siguin unes idees o conviccions, aquestes perden tota legitimitat quan es volen implantar de forma violenta. Ningú ha d’imposar les seves idees a l’altre mitjançant mètodes violents. L’odi i la violència no ens porten a enlloc.

“I és que malgrat tot el que es va viure durant el segle XX, seguim convençuts, en certa manera, que la cultura i l’educació són la millor vacuna contra l’odi, la intolerància i la barbàrie. És el mite de la Il·lustració. La cultura ens havia de fer lliures i millors, sempre, sense excepcions, i una persona il·lustrada havia de ser tothora garantia de civilitat i civilització, o això, vam creure.

La idea aquesta altament ridícula de la cultura com a redemptora arriba al paroxisme en parlar de la lectura, percebuda com el millor camí d’il·lustrar-se, ergo de combatre la ignorància, la violència, el fanatisme i la intolerància i, en conseqüència, de conquerir el millor que habita en nosaltres, com a humans.

Llegir no és garantia de res, perquè cada lector és com és, diferent dels altres.

Hi ha llibres per a tot, això és meridià. De tot s’ha escrit, en un sentit o en un altre, i el coneixement que tots puguem adquirit bussejant en els llibres dependrà, entre altres coses, del que es llegeixi, però, sobretot, de qui siguem, d’on vinguem o què hàgim viscut.” En tenim un exemple ben proper en la llibreria Europa que acaben de tancar. I també en les xarxes socials que estan plenes de pàgines i pàgines que inoculen odi i violència. Malgrat que sempre és millor esdevenir una persona culta i il·lustrada, ser-ho no ens converteix immunes a actituds fonamentalistes i violentes.

“El passat va perseguir Buyse tota la vida. Ben mirat, segueix perseguint-lo encara després de mort. Ja és ben veritat que hi ha episodis de les nostres vides i fins i tot de la història amb més majúscules que no acaben de passar mai”

“Per bé i per mal, no ens l’acabarem mai, el nazisme. Per bé perquè els historiadors i les pensadors i els escriptors segueixen aprofundint i obrint-nos les seves entranyes, i cada cop coneixem millor i sabem més sobre aquest horror que a tots ens pertany. Però també per mal, perquè el feixisme i el nazisme -en les seves múltiples versions neo, ben adaptat als temps que corren -segueix tenint un predicament enorme i una nodrida parròquia, miris on miris, vagis on vagis.” Han passat els anys i la humanitat encara no ha trobat la manera d’eradicar aquestes idees que van implantar una societat plena d’horror.