diumenge, 7 de febrer de 2010

La cinta blanca


L'inici en silenci amb la pantalla totalment negra on es van desgranant a poc a poc els crèdits inicials és una premonició del temps lent de la narració de la pel·lícula que et va embolcallant.
Feia temps que no veia una pel·lícula amb aquesta força. És d'aquelles que reconcilia amb el cinema. Una llàstima que no la facin a Sabadell. De fet cada cop és més difícil veure bon cinema a la ciutat.



Imatges en blanc i negre i fotografia espectacular que en molts moments recorda alguns quadres, en especial l'Angelus de Millet. La relaxació i tranquil·litat que destil·len les imatges es contraposen a la violència dels fets.
Un poble amb un atmosfera violenta que ofega als seus vilatans. El baró, l'administrador, el pastor protestant i el metge ofeguen al poble. Tota una sèrie d'esdeveniments violents sense explicació es van succeint de forma inquietant. La veu en off del mestre ens ho va narrant. Aquest és l'únic que es manté al marge i de fet és ell qui descobreix qui són els responsables dels diferents actes violents: els adolescents que ell té a classe a diari. Uns adolescents que reben una estricte educació per part de les seves famílies. ¿És aquesta educació la que genera la violència o els adolescents ja són de per si mateixos perversos?
En alguns moments m'ha recordat la violència d'American Crime. Un altre lloc i un altre època, però potser el mateix rerefons.
Aquesta és la primera pel·lícula que he vist de Michael Haneke, però ja tinc a punt els vídeos de dos més que veure ben aviat: Funny Games i Caché.