Avui
fa 70 anys de la sublevació militar que va suposar 3 anys de Guerra
Civil i 36 anys de ferotge dictadura militar. Aquest dies els diaris van
plens de comentaris d’aquesta negra celebració, i a les televisions es
poden veure molts reportatges del que va significar aquella guerra: els
bombardejos, la mort d’innocents, les cares dels infants, les raons
d’uns i altres,...
Al
mateix temps que aquí recordem aquells fets que mai hem d’oblidar per
tal d’evitar la seva repetició, a l’altra riba del nostre mar, s’ha
iniciat un nou procés de guerra, la continuació d’un conflicte que fa
anys i anys que dura sense que sembli que ningú desitgi posar-hi fi. Les
causes venen de molt lluny i són complexes. La resta del món assistim
impassibles a un conflicte que per la seva durada ja sona etern. Tinc la
impressió que ningú està veritablement interessat en trobar una
solució. Mentre a mi no m’afecti directament, ja s’ho faran.
Malgrat
els anys no hem aprés que les guerres són inútils. Totes són iguals.
Com diu la veu de l’experiència: “si un no vol, dos no es barallen”.
Sempre hi ha qui vol. Està clar que reporten alguns beneficis a uns
quants, però per la gran majoria de la població només són causa de
dolor, mort, odi, venjança, ràbia, destrucció, ruïna, sofriment.
Fa
més de dos anys tots els carrers del món eren un clam unànime. De poc
va servir. Hi havia qui volia. De nou no servirà de res però crec que
tornaré a desenterrar de l’armari la samarreta negra amb lletres
vermelles: NO A LA GUERRA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada