No és or tot el que llueix

Claude Lévi-Strauss i, en especial, aquest llibre sortia gairebé referenciat a totes les bibliografies de quan era universitari. Dues informacions em sorprenen abans de submergir-me en la seva lectura: el traductor al català del llibre és el poeta Miquel Martí i Pol i Lévi-Strauss va ser centenari. Moria a la tardor del 2009, tot just fa una dècada amb els 100 anys fets.

Tristos tròpics més que un llibre d’antropologia, que també, és un llibre de viatges i reflexions. Escrit al 1955, fa més de 60 anys, comença amb una mena declaració de principis:

• “Em reconec, viatger, arqueòleg de l’espai”. “Hom concep, generalment, els viatges com un desplaçament en l’espai. És poc. Un viatge s’inscriu simultàniament en l’espai, en el temps i en la jerarquia social”
• “Voldria haver viscut al temps dels veritables viatges, quan s’oferia en tota la seva esplendor un espectacle encara no fet mal bé, contaminat i maleït”. No sé que opinaria de la forma actual de viatjar.

Té moments i descripcions d’una gran poesia:

•  “No hi ha res de més misteriós que el conjunt de procediments sempre idèntics, però imprevisibles, mitjançant els quals la nit succeeix el dia. La seva marca apareix al cel, acompanyada d’incertesa i d’angoixa. Ningú s’atreviria a pressentir la forma que adoptarà, aquesta vegada única entre totes les altres, el sorgiment nocturn... La tarda cedí el lloc a la nit. Tot canvià. Al cel, opac a l’horitzó,... guspirejaven els darrers núvols posats en joc per l’acabament del dia. Ben aviat no foren sinó ombres amagrides i malaltisses...”
•  “L’home, antigament i per poc temps ha posseït solars grans com províncies; després, se n’ha anat a un altre lloc. Darrera seu, ha deixat un relleu esmortit, embrollat de vestigis. I als camps de batalla on, durant unes quantes desenes d’anys, s’enfrontà a una terra ignorada, reneix lentament una vegetació monòtona, en un desordre tant més enganyador quant, sota l’aparença d’una falsa innocència, preserva la memòria i la formació dels combats”

Ens presenta Calcuta com l’antítesi del progrés. Per tot arreu “porqueria, desordre, promiscuïtat, contactes; ruïnes, cabanes, fang, immundícia; humors, femta, orina, pus, secrecions, supuracions: tot allò contra què ens sembla que en la vida urbana hi trobem la defensa organitzada, tot allò que odiem, tot allò que defugim a tan alt preu, tots aquells subproductes de la cohabitació, aquí no troben mai límit”

Oposa l’Àsia i l’Amèrica tropical. Una Àsia superpoblada en front a una Amèrica amb un paisatge amb poca densitat de població. “En aquest sentit, Europa ocupa una posició intermèdia entre els dos mons”... “El que m’horroritza a l’Àsia és la imatge que anticipa del nostre futur. Amb l’Amèrica índia, venero el reflex,... d’una era en què l’espècie era la mesura del seu univers i en què persistia una relació adequada entre l’exercici de la llibertat i els seus signes”

“La llibertat és el resultat d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que ocupa, entre el consumidor i els recursos de què disposa”

Repassa el seu pas per diferents pobles de l’Amazònia. Suposo que avui en dia molts d’ells ja no deuen existir com a tals.

Dels bororo diu que “L’estructura del poblat ... resumeix i assegura les relacions entre l’home i l’univers, entre la societat i el món sobrenatural, entre els vius i els morts”.

En la seva visita als Nambikwara pensa que “el que va passar a l’Amèrica tropical no ho sabrem mai exactament, per culpa de les condicions climàtiques, desfavorables a la preservació dels vestigis arqueològics”... La base de les nostres especulacions és precària ...  l’essencial s’ha perdut, ... tots els  esforços quedaran reduïts a gratar la superfície... La nit en què temptegem és massa fosca perquè gosem afirmar-ne res”

Reflexiona sobre l’escriptura: “La seva aparició determina canvis profunds en les condicions d’existència de la humanitat... Multiplica prodigiosament l’aptitud dels homes per a preservar les coneixences. Hom la concebria fàcilment com una memòria artificial, el desenvolupament de la qual hauria d’anar acompanyat d’una millor coneixença del passat, per tant, d’una més gran capacitat d’organitzar el present i el futur” Distingeix entre  els “pobles amb escriptura o sense, els uns capaços d’acumular les adquisicions antigues i en progrés cada vegada més ràpid..., mentre que els altres, impotents per a retenir el passat més enllà d’aquella franja que la memòria individual es basta a fixar, restarien presoners d’una història fluctuant a la qual mancaria sempre un origen i la consciència durable d’un projecte”

I també fa unes interessants consideracions sobre el poder: “El consentiment és a l’origen del poder, i és igualment el consentiment allò que manté la seva legitimitat. Un comportament reprensible o manifestacions de mala voluntat per part d’un o dos descontents poden comprometre el programa del cap i el benestar de la petita comunitat... El cap no disposa de cap poder de coerció. Només pot desembarassar-se dels elements indesitjables en la mesura que és capaç de fer compartir la seva opinió per tots”... “El consentiment és alhora, origen i límit del poder” ... “El consentiment és el fonament psicològic del poder però en la vida quotidiana s’expressa per un joc de prestacions i de contraprestacions que es desenrotlla entre el cap i els seus companys, i que fa de la noció de reciprocitat un altre atribut fonamental del poder. El cap té el poder, però ha d’ésser generós. ... Entre ell i el grup s’estableix perpètuament un intercanvi de prestacions i de privilegis, de serveis i d’obligacions”

“Hi ha caps perquè, en tot grup humà, hi ha homes que, a diferència de llurs companys, estimen el prestigi per si mateix, se senten atrets per les responsabilitats, i per als quals la càrrega dels afers públics aporta en si mateix la recompensa.”

Les societats no són iguals i no es pot determinar quina és millor. Tot, o gairebé tot, acaba sent relatiu. “Cap societat no és perfecta. Totes comporten una impuresa incompatible amb les normes que proclamen, i una certa dosi d’injustícia, d’insensibilitat, de crueltat.... Si és veritat que la comparació d’un petit nombre de societats les fa aparèixer molt diferents entre si, aquestes diferències s’atenuen quan s’eixampla el camp d’investigació. Hom descobreix aleshores que cap societat no és genuïnament bona; però cap no és absolutament dolenta. Totes ofereixen certs avantatges a llurs membres, sense oblidar un residu d’iniquitat”

“Ens hem de convèncer que certs costums que ens són propis, considerats per un observador provinent d’una societat diferent, li semblarien de la mateixa naturalesa que aquesta antropofàgia que ens sembla estranya a la noció de civilització. Penso en els nostres costums judicials i penitenciaris. Estudiant-los de defora estant, hom se sent temptat d’oposar dos tipus de societats: les que practiquen l’antropofàgia, és a dir, que veuen en l’absorció de certs individus detentors de forces temibles, l’únic mitjà de neutralitzar-les, i àdhuc d’aprofitar-se’n; i les que, com la nostra, adopten el que hom podria anomenar l’antropemia (del grec emein, vomitar); situades davant el mateix problema, han escollit la solució inversa, que consisteix a expulsar aquests éssers temibles fora del cos social mantenint-los temporalment o definitivament isolats, sense contacte amb la humanitat, en establiments destinats a aquest ús. Aquest costum inspiraria horror a la major part de societats que nosaltres anomenen primitives; ens marcaria, als seus ulls, amb la mateixa barbàrie que nosaltres ens sentim temptats d’imputar-los en raó de llurs costums simètrics.”  La antropofàgia no és un bon costum, però el nostre sistema judicial i penitenciari resta lluny de la perfecció.

“Societats que ens semblen ferotges en cers aspectes, saben ésser humanes i benvolents quan se les considera sota un altre aspecte”

“Les altres societats no són segurament millors que la nostra... Coneixent-les millor, adquirim un mitjà per a separar-nos de la nostra... D’aquesta manera ens posem en disposició  de posar clar els principis de la vida social que ens serà possible d’aplicar a la reforma dels nostres propis costums, i no dels de les societats estrangeres: en raó d’un privilegi invers del precedent, l’única societat que ens és possible de transformar sense córrer el risc de destruir-la, és aquella a la qual pertanyem; car els canvis que hi introduïm, venen també d’ella.”

Pensem en la nostra organització social i deixem de menysvalorar de manera irreflexiva la resta de societats, sobre tot, quan les considerem menys desenvolupades que la nostra. No és or tot el que llueix. Tenim un ampli marge de millora.