La casa de Dios

Narració irònica, amarga i còmica al mateix temps sobre el món hospitalari. La ironia comença en el mateix títol, “La Casa de Dios” que fa referència al nom que rep l’hospital on passa la novel·la.

Una nova fornada d’interns arriben a La Casa de Dios, un hospital de prestigi. Allà estaran un any fent les practiques de medicina un cop acabats els estudis. Suposo que és un equivalent al nostre MIR. Un d’ells, Roy Basch, és el narrador.

El primer que aprenen és qui són els gomers: “Los gomers son seres humanos que han perdido lo que a los seres humanos los constituyen como tales. Quieren morir y no les dejamos. Somos crueles al mantenerlos con vida, y ellos son crueles con nuestros intentos de mantenerlos con vida”. A l’hospital ingressen gomers de forma habitual. Acostumen a ser pacients derivats des de les residències.

El Gordo i Jo són els supervisors del treball dels interns. Són completament diferents. El Gordo és despreocupat amb una visió molt particular dels malalts que bàsicament divideix en dues classes: gomers, i no gomers. En canvi, Jo és una persona estricta que està molt a sobre de la feina dels interns i als que exigeix que facin tota mena de proves als pacients. Els interns són més partidaris de la visió mèdica de el Gordo i fan veure que fan proves quan en realitat no ho fan.

Segons el Gordo “la prestación de asistencia médica consistía en ACICALAR Y LARGAR a cualquier otra parte a los solicitantes de asistencia”, o sigui ARREGLAR I DERIVAR a un altre servei.

Però en la seu any d’interns no només aprenen medicina, “no había aprendido en absoluto cómo salvar a las personas …, lo que en realidad me estaba resultando apasionante era aprender cómo se salva uno a sí mismo”

Al cap d’un temps “empezamos a darnos cuenta de que, como nadie quería hacer lo que los internos teníamos que hacer a la fuerza, nos estábamos haciendo imprescindibles. La Casa nos necesitaba”

El llibre a més d’una carga de profunditat contra el sistema sanitari nord-americà dels anys 70,  també carrega sobre tota la societat americana. L’acció transcorre paral·lelament al cas Watergate. “El dinero no es ninguna mierda. No es algo de lo que uno deba avergonzarse. Este gran país tiene una larga y gloriosa historia de chanchullos, corrupción, explotación…”

Reflexionen sobre la práctica de la medicina: “No, no curamos. Yo tampoco me lo llegué a creer nunca. Y yo también pasé por ese mismo escepticismo… Todos esos estudios, y luego toda esa impotencia. Y, sin embargo, a pesar de todas nuestras dudas, podemos ofrecer algo. No la curación. Lo que nos sostiene es el descubrimiento de un modo de ejercer la compasión, el amor. Y nuestro acto más amoroso es estar con el paciente, como está usted ahora conmigo.”

Tenen dubtes del què fer davant les mostres de patiment d’alguns malalts: “De pronto me vi deseando hacer lo que no podía hacer: matar a aquel hombre con algo indoloro y limpio en lugar de quedarme allí, a su lado, quieto, en la más absoluta de las impotencias”

Posen en qüestió la forma com a vegades actua la medicina, i sobre tot, alguns metges:

“- ¿Por qué los médicos siempre hacen algo?

-          - … para crear complicaciones.

-          - Y ¿para qué quieren los médicos crear complicaciones?

-          - Para ganar dinero”

Amb l’experiència canvia la seva forma de pensar sobre la pràctica mèdica: “La pesada carga de tener que tratar lo “intratable”, lo incurable, lo inclasificable, lo indeseable había sido reemplazada por el sueño de ser un médico de verdad, alguien que trataba enfermedades reales” Els metges moltes vegades no tracten malalties reals, ja que molta gent acut al metge més aviat per tal que li facin cas que per alguna altra cosa.

El to de comèdia és cada vegada més amarg, com afrontar la mort del pacient, com afrontar no poder fer res per salvar la vida de malalts joves, … La ironia amb la que parlen dels pacients entre els metges, no és res més que un mecanisme de defensa davant de les misèries que els hi toca viure i contemplar.

“La mayor fuente de enfermedades en este mundo es la enfermedad del propio médico: su compulsión por tratar de curar y su equivocada creencia de que puede hacerlo”

“Puede que hagamos diagnósticos, ¡qué gran hazaña!, pero raras veces curamos”. Reflexió realment molt amarga.

Malgrat ser interessant per veure la pràctica mèdica des d’una vessant diferent a de l’usuari dels diferents serveis, alguns comentaris, així com algunes exageracions excessives han fet que no m’acabi de convèncer.