Caminem cap el desastre

“La doctrina del xoc” és un llibre que acostuma a estar referenciat en llibres que he llegit els darrers anys. Feia temps que el tenia a la llista. El seu any de publicació és 2007.

La seva tesi principal és que el capitalisme s’aprofita quan una societat està en estat de xoc (guerres, atacs terroristes, desastres naturals) per aconseguir grans beneficis, i per fer-ho utilitza dos pilars bàsics:

• Ewe Cameron, un psiquiatra que experimenta amb la privació sensorial extrema i sobrecàrrega d’estímuls ja sigui amb electroxocs o utilització de tot tipus de substàncies per alterar la consciència posa les bases dels moderns sistemes de tortura sistemàtica que utilitza la CIA i altres policies o exèrcits.
• Milton Friedman i l’Escola de Chicago que després de tot el període d’imposició de les teories de Keynes que porten a la societat protectora i de l’estat del benestar postulen el retorn a un estat de capitalisme pur sense cap mena d’intervenció estatal. “En primer lloc, els governs haurien d’eliminar totes les normes i regulacions que impedeixen l’acumulació de beneficis. En segon lloc, haurien de vendre tots els actius que posseeixen i que una empresa pogués gestionar amb beneficis. I en tercer lloc, haurien de retallar dràsticament el finançament de programes socials”. Això és el que feia temps que esperaven els rics i poderosos que mai tenen prou amb el que guanyen i sempre volen més i més. I en aquesta direcció anem caminant des de fa temps sense tornar el cap enrere i sense importar les condicions de vida de cada cop més persones.

L’autora situa el tret de sortida a la seva tesi a Indonesia a la dècada dels 60 amb el govern de Suharto que “havia evidenciat que si es feia servir la repressió massiva de manera preventiva, el país viuria una mena de xoc i la resistència es podria esvair fins i tot abans que tingués lloc”

El cop d’estat de Xile es val de l’experiència de Suharto i és el primer de molts cops d’estat de xoc amb dues vessants:

• Xoc econòmic imposant les receptes neoliberals de Milton Friedman i l’Escola de Chicago 
•  Xoc a les persones opositores emprant les tècniques de tortura derivades de les experiències de la dècada dels 50 de Ewe Cameron.

Aquest serà el model que s’importarà primer a molt països de Sud-Amèrica i anys després a l’Iraq de Sadam Hussein.

Després de la dictadura de Pinochet (1973), EEUU i l’Escola de Chicago exporten el seu model als països veïns: Brasil, Uruguai i Argentina. Era indiferent que els països s’empobrissin, només importaven els beneficis que en treien els rics, els poderosos i les grans empreses.

“Com que la política econòmica era extremadament impopular entre els sectors més amplis de la població s’havia d’implementar per la força” amb l’argument que “si les juntes feien servir tàctiques “brutes” era perquè el seu enemic era monstruós”. Amb el temps “van ser capaços de destruir els centres de tortura secrets, però no van aconseguir destruir el programa econòmic que els militars havien encetat i que perdura encara avui”... “Tal com va predir Rodolfo Walsh, es van perdre moltes més vides per culpa de la “misèria planificada” que per culpa de les armes”

“Friedman havia construït un moviment sobre l’equació de capitalisme i llibertat, però semblava que les persones lliures no votaven els polítics que seguien el seu consell. El pitjor era que les dictadures eren els únics governs preparats per posar en pràctica la doctrina del lliure mercat”. “De fet, a principis de la dècada dels vuitanta no hi havia ni un sol cas de democràcia amb un mercat totalment lliure”

Això canviarà amb el tàndem Margaret Tatcher i Ronald Reagan

M. Tatcher al 1982 aprofita la oportunitat que li presenta la guerra de les Malvines per guanyar popularitat i les eleccions. I també aprofita el seu enfrontament amb la vaga dels miners del carbó. Ambdós fets li permeten “fer un important salt cap a l’economia més radical” i inicia les privatitzacions d’empreses públiques. “Va ser la primera prova evident que el programa econòmic de l’Escola de Chicago no necessitava de dictadures militars ni cambres de tortura per tal d’avançar. Havia demostrat que, amb una crisi política suficientment gran per manifestar-se, es podia imposar en una democràcia una versió limitada de la teràpia de xoc”

“El tipus de crisi que Friedman tenia a la ment no era militar, sinó econòmica”... “En un cert sentit, les crisis són zones sense democràcia, forats en la política habitual en què la necessitat de consentiment o de consens no sembla necessària”.

Al 1985 Bolivia marca el camí de com es pot fer partint d’unes eleccions després de 18 anys de dictadura en un país amb un 14000% d’inflació: Hugo Banzer versus Víctor Paz Estensoro. Un pacte ocult entre els dos fa que governi el segon però amb la política econòmica del primer.

L’artífex va ser Jeffrey Sachs un jove economista de Harvard. “Va aconseguir allò que tants havien dit que era impossible: hauria ajudat a portar a terme una transformació neoliberal radical dins dels marges d’una democràcia i sense guerra, una transformació molt més profunda que les intentades per Tatcher o Reagan” i amb el resultat de sempre, més riquesa pels rics i més pobresa pels pobres i amb la imposició de l’estat de setge per impedir les protestes: els líders sindicals eren portats a zones remotes de la selva amazònica on estaven obligats a viure aïllats.

“Bolivia va proporcionar una pauta per a un nou tipus d’autoritarisme més suportable, per a un cop d’estat civil, un cop d’estat encapçalat per polítics i economistes amb americanes i corbates en comptes de soldats amb uniformes militars. Tot, desplegat dins la carcassa oficial d’un règim democràtic”

A la dècada dels 80 i amb l’adveniment de les democràcies en els països del Con Sud, aquests segueixen en xoc pel deute acumulat per les dictadures emprat per pagar les mesures repressives i l’enriquiment personal dels mandataris, l’augment del tipus d’interès del deute decretat pel Paul Vockler, president de la Reserva Federal, que arribarà a assolir el 21%, conegut com efecte Vockler, i finalment per la baixada dels preus de les matèries primeres.

Alumnes de l’Escola de Chicago copen la major part dels alts càrrecs tant del Banc Mundial com del FMI i aquests quan fan un préstec a algun país l’obliguen a seguir les seves nefastes recomanacions econòmiques de privatització, lliure mercat i retallades de la despesa pública.

“En teoria, la principal tasca del FMI és subministrar fons estabilitzadors per evitar catàstrofes econòmiques”. Però quan al 1988 Solidaritat es fa amb el govern de Polònia no reben cap tipus d’ajuda. “Amb la seguretat de saber que, com més empitjoren les coses més capaç és el nou govern d’acceptar una conversió total al capitalisme sense restriccions, l’FMI va deixar que el país incorregués cada vegada més en deutes i inflació”

Passen els mesos i l’economia polonesa no millora i J. Sachs els hi ofereix el mateix pla que a Bolívia. “Cada dia, el país s’anava sumint en una crisi cada cop més profunda”. No és el queda més remei que acceptar les propostes i aplicar les receptes de l’Escola de Chicago si volen rebre préstecs per reflotar l’economia. D’això se’n diu xantatge, no?

Un altre exemple el tenim en el procés viscut a Sud-àfrica amb l’arribada al poder del CNA. Assoleixen el poder polític, però estan lligats de peus i mans pel poder econòmic que impedeix o limita qualsevol aplicació de les seves decisions polítiques: “Sud-àfrica era lliure, però alhora estava empresonada. Cadascuna d’aquestes críptiques sigles (FMI, GATT, ...) representava un fil diferent de la teranyina que immobilitzava les extremitats del nou Govern”.

Al 1991 Gorbachov és convidat a la cimera del G7, “Rússia, com la Xina, es va veure obligada a triar entre un programa econòmic de l’Escola de Chicago o una revolució econòmica autèntica. En el primer cas amb ajudes, en el segon tota sola.”

“Rússia  va ser Xile en l’ordre invers. Pinochet va fer un cop d’estat, va dissoldre les institucions democràtiques i després va aplicar la teràpia de xoc; Ieltsin va aplicar la teràpia de xoc en una democràcia i després només va poder defensar la teràpia dissolent la democràcia i fent un cop d’estat. Ambdós escenaris van rebre un suport entusiàstic d’Occident”

“L’economia de l’Escola de Chicago condueix a la corrupció... Els trenta anys d’història de l’experiment de l’Escola de Chicago s’ha caracteritzat per la corrupció massiva i per la corporativista connivència entre estats de seguretat i grans multinacionals... El propòsit de la teràpia de xoc és obrir una finestra a uns beneficis quantiosos i molt ràpids”. Els grans bens dels països passen a mans de les grans empreses mundials.

Abans d’imposar-se les teories del xoc de l’Escola de Chicago el que primava al món occidental era “el capitalisme normal: protecció dels treballadors, pensions, servei de sanitat pública i suport estatal als ciutadans més pobres. Tot venia de la mateixa necessitat pragmàtica de fer grans concessions davant d’una esquerra poderosa”. Quan aquesta es debilita, tot canvia.

“Amb la caiguda de la Unió Soviètica, el lliure mercat tenia el monopoli mundial, perquè havien desaparegut totes les “distorsions” que havien interferit en el seu equilibri perfecte”. Ja no calia fer més concessions. Tot era barra lliure.

“Les polítiques que l’FMI anomena programes d’estabilització”: “a la llarga s’estabilitzen però aquest equilibri s’aconsegueix desempallegant-se de milions de persones: treballadors del sector públic, propietaris de petits negocis, agricultors de subsistència, sindicalistes. El secret de l’estabilització és que la immensa majoria no tornen a pujar a bord mai més”

L’11-S i l’atac a les Torres Bessones

“L’atac a les Torres Bessones és com un xoc i els seus efectes són similars: desorientació profunda, por i ansietat extremes i regressió col·lectiva.” Ràpidament s’atorga a l’Administració Bush la figura del pare protector, “a punt per defensar la pàtria i el seu poble vulnerable amb tots els mitjans necessaris”

“L’equip de Bush va moure´s amb rapidesa per treure profit del xoc que s’havia apoderat de la nació i imposar la seva visió radical d’un govern en què tot, des de la guerra fins a les emergències, era una empresa amb fins lucratius”

“En pocs anys, la indústria de la seguretat nacional, que gairebé no existia abans de l’11-S, ha crescut tant que ara és significativament més gran que Hollywood o la indústria musical”

“Una petita elit actua en interès propi, combina les seves necessitats i els seus desitjos amb els del món sencer”

“Aquestes companyies compartien un objectiu clar: volien entorns estables i lucratius en els quals poguessin fer negocis: lleis d’inversió laxes, treballadors dòcils, i cap sorpresa desagradable d’expropiació. Els cops d’estat i les intervencions militars eren un mitjà per assolir aquest fi, no pas la meta pròpiament dita”

“És impossible separar el projecte militar -guerra contínua a l’estranger i un estat de seguretat a casa, és a dir, als EUA- dels interessos del complex del capitalisme del desastre, que ha aixecat una indústria multimilionària basada en aquestes mateixes suposicions. Enlloc com als camps de batalla iraquians ha quedat més clara la fusió d’aquestes metes polítiques i lucratives”

“El Pla de Washington per a l’Iraq: ensorrar deliberadament les seves infraestructures, no fer res mentre la seva cultura i la seva història eren saquejades, i després arreglar-ho tot.” Es tractava de replicar el que es feia en els experiments del laboratori de Ewe Cameron, reduir a cero (taula rasa) el cervell del pacient per construir a partir d’allà

“L’Iraq sota l’autoritat de Bremer va ser la conclusió lògica de la teoria de l’Escola de Chicago: un sector públic reduït al mínim nombre d’empleats, majoritàriament treballadors amb contracte, allotjats en una ciutat estat de Halliburton, encarregats de signar lleis favorables als interessos de les empreses, i de lliurar sacs de diners en efectiu als contractistes occidentals protegits per soldats mercenaris, al seu torn protegits per la immunitat jurídica total. Tots, envoltats de gent enfurismada, cada cop més inclinada cap al fonamentalisme religiós... L’Iraq contemporani és una creació de la croada que té l’objectiu de privatitzar el món, que ara té cinquanta anys”

Amb la guerra d’Iraq “s’ha creat un model de guerra i reconstrucció privatitzades, un model que ben aviat va estar a punt per a l’exportació”. “L’Administració Bush després d’afirmar el seu dret a la destrucció preventiva il·limitada, s’ha convertit en la pionera de la reconstrucció preventiva, és a dir, la reconstrucció de llocs que encara no s’han destruït”

Després de les guerres ve la reconstrucció i el gran negoci associat. A hores d’ara aquest mateix esquema es repeteix després de cada gran catàstrofe natural: “amb un flux de nous desastres cada cop més gran, ... respondre a les emergències és simplement un mercat emergent massa temptador per deixar-ho a les organitzacions sense afany de lucre”

“Les guerres i les reaccions als desastres estan tan privatitzades que s’han convertit en un nou mercat”

Amb això s’entén a la perfecció la tossuderia d’alguns a no voler reconèixer l’existència del canvi climàtic i a no posar mecanismes i accions en marxa que el puguin revertir, ja que a més desastres naturals, més possibilitat de negoci.

El tsunami a Sri-Lanka: una oportunitat

Sri-Lanka sortia d’una guerra civil molt cruenta, la dels Tamils, i encarava un període de pau. Rep pressions per instaurar un projecte de turisme de luxe aprofitant les seves riqueses naturals impulsat pel FMI i el Banc Mundial. Però el projecte és rebutjat en les eleccions, al guanyar una coalició de centre-esquerra.

El tsunami serà la gran oportunitat per impulsar el projecte.

Segons declaracions del Director General de Turisme: “En el passat, al cinturó costaner, hi havia molts establiments sense autorització que no estaven construïts d’acord amb el pla turístic. El que ha tingut de bo el tsunami per la turisme és que la major part d’aquests establiments sense autoritzar han quedat afectats i els edificis ja no hi son. Si els pescadors tornessin a construir les cabanes ens veurem obligats a enderrocar-les... La platja ha d’estar neta”

Els diners de l’ajuda internacional han anat al projecte de desenvolupament turístic per convertir Sri Lanka en un destí turístic de luxe en lloc de als veritables destinataris de l’ajuda: els habitants de Sri Lanka que ho havien perdut tot amb el tsunami.

En aquest cas s’aprofita un xoc natural per aplicar la teràpia de xoc de l’Escola de Chicago.

“S’impedia als habitants que tornessin a construir però els hotels rebien multitud d’incentius, els campaments temporals eren miserables presons d’amuntegament temporals i militaritzades, gairebé no s’havia fet cap feina de reconstrucció i s’estaven extingint en bloc algunes maneres de viure”

“Per als polítics homes de negocis, el tsunami era la resposta a les seves oracions, ja que va arrasar literalment les àrees costaneres i va eliminar les comunitats que interferien anteriorment en els plans per muntar complexes turístics, hotels, ... Per a ells totes aquestes àrees costaneres són ara terra disponible”

“A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago, ha sorgit una classe inferior permanent que oscil·la entre el 25 i el 60% de la població.”

“Quan es tracta de pagar els contractistes, no hi ha límit, quan es tracta de finançar les funcions bàsiques de l’Estat, els fons són buits”. A Espanya en tenim exemples evidents com el cas Castor i el rescat bancari en plena crisi i alhora el desmantellament de l’estat del benestar.

“Un cop creat un mercat, s’ha de protegir. Les companyies que ocupen el centre del complex del capitalisme del desastre consideren cada vegada més l’estat i les institucions no lucratives com a competidors”

“L’al·luvió recent de desastres s’ha traduït en uns beneficis tan espectaculars que molta gent arreu del món ha arribat a la mateixa conclusió: els rics i poderosos deuen estar causant aquestes catàstrofes deliberadament per poder-les explotar”. “La realitat és menys sinistra, però alhora és més perillosa. Un sistema econòmic que requereix creixement constant però que es resisteix a gairebé qualsevol intent seriós de regularització mediambiental, genera un corrent de desastre propis, siguin militars, ecològics o financers”

“Tot i que el complex del capitalisme del desastre no conspira deliberadament per crear cataclismes dels quals s’alimenta, hi ha moltes proves que el component industrial treballa molt per tal que les actuals tendències al desastre continuïn així. Les gran companyies petrolieres han finançat el moviment de negació del canvi climàtic durant anys”. “El sector de la seguretat nacional també està cada vegada més integrat en les empreses de comunicació”

“Ara és tan previsible un flux continu de desastres, que el sempre adaptable mercat ha canviat per adaptar-se a aquest nou statu quo la inestabilitat és la nova estabilitat”

“L’objectiu és crear “seguretat” dins dels estats fortalesa i reforçar-la amb eterns conflictes de baixa intensitat fora dels murs” A molts llocs els rics construeixen murs al seu voltant per protegir-se, “Israel ha anat un pas més lluny: ha construït murs al voltant dels pobres perillosos”

Ja es compleixen 12 anys de la publicació d’aquest llibre i pel mig hem viscut un nova gran crisi en gran part perquè “quan sumes il·limitades de diners tenen llibertat per viatjar pel planeta a gran velocitat i quan els especuladors poden especular sobre el valor de tot, el resultat és una gran inestabilitat”

I avui en dia encara segueix plenament vigent les teories de l’Escola de Chicago. Les receptes del FMI i la Comissió Europea per superar la crisi actual també han begut d’aquesta escola, malgrat haver-se demostrat per activa i per passiva els seus nefastos resultats per la societat en les que han estat emprades. Ara sí, amb molt bons resultats pels rics i poderosos que no paren d’augmentar les seves riqueses i els seus guanys, grans traspassos de la riquesa pública a mans privades, i un deute públic explosiu i en augment imparable. Fins quan?

Bauman ja va avisar uns anys abans del camí que portava la nostra societat, però tampoc se li va fer cas, passen els anys i continuem en caiguda lliure, caminem cap el desastre.