Antany

Què és Antany?  Segons el diccionari de l’IEC és sinònim d’antigor, temps passat. I on és?

“L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers. Si volguéssim creuar l’Antany de nord a sud a bon pas trigaríem una hora. I d’est a oest, el mateix. I si algú se li acudís de vorejar l’Antany a pas lent, tot contemplant-ne els detalls i reflexionant-hi, necessitaria un dia sencer. Des de bon matí fins al vespre”

És un petit territori imaginari al bell mig de Polònia on hi viuen Genowefa i Michal amb la seva família, fills i nets. Al llarg de la novel·la viurem tota la història del segle XX a Europa i, al mateix temps, la saga d’aquesta família.

 

Tot comença el 1914. Dos soldats tsaristes venen a buscar a Michal per anar a la guerra. Deixa a la Genowefa, la seva dona, sense saber que està embarassada. La guerra s’allarga i en Michal no torna fins l’estiu del 1919. Entremig neix la Misia que com tothom té el seu àngel. Els àngels “estan assignats a cada cosa, cada animal i a cada planta de l’univers... Veuen més coses que els homes, però no pas tot”

“L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements sobre les coses i sobre ell mateix... Un àngel no ha d’agafar res de fora, sinó que aprèn a còpia de buscar al seu interior. Conté tota la coneixença del món i de si mateix. Déu, l’ha fet així”. En canvi, “l’home és un ésser estúpid que ha d’aprendre. Així doncs, s’arrebossa de coneixements”

“Com tots els humans, la Misia va néixer feta a miques, incompleta, a trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir, pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. Tota la vida futura de la Misia havia de consistir a reunir-ho tot en una sola peça i, a continuació, permetre que es descompongués.”

Al llarg de la narració podem llegir reflexions sorprenents:

• “La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho de les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que en lloc”
• “Si alguna vegada mirem els objectes de prop i amb els ulls tancats per no deixar-nos enganyar per les aparences que totes les coses creen al seu voltant, si ens permeten el luxe de la desconfiança, podrem veure, encara que sigui només per un instant, el seu rostre veritable.”
• “El joc és una mena d’itineraris on, a cada instant, s’ha de fer una elecció... L’elecció es fa tota sola, però el jugador té sovint la sensació que tria d’una manera conscient. Això el pot esparverar, perquè de sobte se sent responsable del lloc on pot anar a parar i de les coses que allà li puguin passar”
• “Qui soc!, es pregunta Déu, “Un déu o un home? O potser soc totes dues coses alhora? O cap d’elles? Soc jo qui he creat als humans, o ells m’han creat a mi?”
• “La lluna no és més que una màscara del sol. El sol se la posa quan surt a la nit per vigilar el món. La lluna té poca memòria i no es recorda del que va passar fa un mes”
  
  
  
  
• “Imaginar-se coses és, en el fons, crear-les; és com estendre el pont d’aliança entre la matèria i l’esperit. Sobretot, si algú ho fa sovint i amb gran intensitat. Aleshores, la imatge es converteix en una gota de matèria i s’uneix als fluxos de la vida. De tant en tant, pel camí, s’hi produeix alguna deformació o algun canvi. O sigui que tots els desitjos humans es compleixen si son prou forts. Tanmateix, no sempre ho fan exactament com ens ho esperàvem”

Al novembre del 1928 neix un segon fill, l’Izydor.

A Antany i viu més gent i coneixem les seves vicissituds i les seves cabòries (els Boski, l’Espiqueta, la Florentynka, l’Home Dolent,...). La Misia es casa amb el Pawel Boski (1936) i tenen sis fills. L’Espiqueta té una filla amb l’Home Dolent, la Ruta. Ruta i Izydor es fan amics i passegen per diferents indrets d’Antany.

“Aquí s’acaba l’Antany i, més enllà, no hi ha res... Aquí tot s’acaba...” Segons la Ruta ningú ha sortit de l’Antany: “Tots ells només s’ho han imaginat. Surten de viatge, arriben a aquesta frontera, i es queden paralitzats. I potser somien ... Un dia la mare em va ensenyar aquesta gent petrificada... No es belluguen, tenen els ulls esbatanats. Després al cap d’un temps es desperten, tornen a casa, i prenen els seus somnis per records.”

I segueixen les reflexions: “La gent té por d’allò que és inestable i versàtil i, per això, s’ha empescat una cosa que no existeix, la invariabilitat, i ha decidit que tot és etern i constant és perfecte. En conseqüència, ha atribuït la invariabilitat a Déu. I, d’aquesta manera, ha perdut la capacitat d’entendre’l”

S’escolten els tambors de guerra a Antany: l’arribada dels alemanys, la matança dels jueus, la retirada i l’arribada dels russos. Una guerra mai és innòcua, sempre té conseqüències en les persones que la viuen; tot son malvestats: execucions, morts violacions... No porta res de bo. Ben bé que ho sabem, però es repeteixen i repeteixen.

Russos i alemanys s’enfronten a Antany. Els seus habitants fugen al bosc. “A tot l’Antany no hi havia ningú. Dins de l’aire es bombava el so dels batents de les portes del graner sacsejats pel vent... La pineda esclarissada era plena d’arbres truncats i fumejava. A terra s’obrien uns clots enormes. El dia abans devia haver passat per allà la fi del món. Entre l’herba espigada hi havia centenars de cossos humans que es refredaven. La sang s’evaporava en forma d’un tuf vermell cap al cel gris... Les ànimes s’esmunyien dels cossos, desconcertades i atuïdes. Feien tentines com si fossin ombres o globus transparents... N’hi havia centenars, potser milers.”

Corbera d'Ebre, 2013

 

La novel·la s’acosta a la seva fi i la vida dels protagonistes també. Primer són la Genowefa i en Michal i després la Misia. “A poc a poc s’anaven fent a la idea que la Misia moriria. Se n’aniria a un altre lloc... desapareixien... els seus pensaments, les seves paraules, els esdeveniments en què havia participat, vulgars i corrents com la seva vida... Quan contemplaven la Misia asseguda al llit ... i el posat absent, es preguntaven com devien ser els seus pensaments. Estaven estripats, fets miques, com les seves paraules? Potser, amagats ben al fons de la ment, havien conservat tota la frescor i la força? O més aviat s’havien convertit en simples imatges plenes de color i de perspectives? També admetien la possibilitat que la Misia hagués deixat de pensar...”

Després de la Misia, l’Izydor que viu en una residència: “El temps es un asil de vells no transcorre de la mateix manera que pertot arreu, el seu corrent és més minso. L’Izydor anava decaient en forces de mes a mes... Estava decebut. Creia que la vellesa obria un tercer ull que permetria veure-ho tot de banda a banda, que ajudava a entendre com funciona el món. Però res s’havia aclarit. Només li feien mal els ossos i no podia dormir... A la nit se li apareixien sovint les imatges de sempre... cada vegada li semblaven més descolorides i borroses... Aprenia a oblidar, perquè l’oblit li donava consol... Va deixar de poder caminar... moria a poc a poc... Aquest morir era un procés de desintegració sistemàtica de tot allò que havia estat. Era un procés en cascada, irreversible... Com si algú esborrés les informacions desactualizades... Van empal·lidir els llocs estimats, després les cares de les persones estimades, els seus noms, i finalment, tothom va caure en l’oblit. Es van perdre els sentiments... les emocions de feia anys, els desespers, les alegries... ”

Amb gairebé tota la família morta, a la casa encara s’amunteguen els objectes polsosos que des de sempre han estat allà: “Has tornat massa tard... Tot s’ha acabat. És l’hora de morir”

L’Antany ha quedat buit, com sempre queda buit el lloc on hem viscut quan morim. Allà resten quiets els objectes dels que ens hem rodejat en vida.

El llibre m’ha agradat molt. L’autora, Olga Tokarczuk, tot hi haver guanyat el Premi Nobel de 2018 és per a mi tota una desconeguda. De ben segur que reincidiré properament en la lectura de més obres seves.

OLGA TOKARCZUK

Un lloc anomenat Antany

Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski

Ed.Proa, 2020; original 1992; 316 pàgines