La irrealitat guanya terreny a la realitat

Després de llegir força llibres de Marukami, amb la lectura de “Kafka a la platja” vaig dir prou. Però aquest seu darrer llibre m’ha semblat interessat i he tornat a reincidir i haig de dir que m’ha enganxat des del primer moment:

“Avui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat “l’home sense rostre”. Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.” ... Allà on hi hauria d’haver hagut el rostre hi havia una boira blanquinosa que es movia a poc a poc, en forma d’espiral... He intentat dibuixar el seu retrat. Però no sabia per on havia de començar ni cap a on havia de continuar. Allà no hi havia res. Com es pot donar forma la no-res? A mes, la boira blanquinosa que envoltava el no-res no parava de canviar de forma.... M’era impossible fer el retrat de “L’home sense rostre”. M’he quedat allà desorientat, mirant com es movia la boira al meu davant...

Ha estat com un somni breu, però sé perfectament que no era cap somni... Potser algun dia seré capaç de pintar el retrat del no res. De la mateixa manera que un cert pintor va ser capaç de pintar un quadre titulat “La mort del comanador”. Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu.”

El pròleg impressiona i fa que t’endinsis en la narració amb ganes de descobrir aquest enigma de l’home sense rostre.

El narrador sense nom és un pintor de retrats que ens explica els nous mesos (com si es tractés d’un embaràs) en que viu separat de la seva dona. Després d’un viatge pel Nord del Japó va a viure dalt d’una muntanya en una casa solitària d’un amic seu. No feia massa que en aquest lloc havia viscut un conegut i reputat pintor (Tomohiko Amada), pare de l’amic, i que degut a la seva edat i la seva demència l’han traslladat a una residència.

“Es pot dir que en general he tingut una vida tranquil·la i ordenada, que s’ha desenvolupat dins d’uns paràmetres que es podrien considerar raonables. Ara bé, aquells nou mesos els vaig passar en un estat de caos que no soc capaç d’explicar. Va ser un període excepcional i fora del comú en tots els sentits.” Ja ens posa en guàrdia de l’excepcionalitat de tot el que passarà.

Ens explica com pinta els retrats “... havia de sentir un mínim d’afecte per la persona que havia de pintar. Durant la primera trobada procurava detectar en el client el màxim d’elements amb els quals pogués simpatitzar. Evidentment, n’hi havia que no en tenien cap. Eren persones que si m’haguessin dit que en endavant les hauria hagut de tractar tota la vida, m’hauria fet enrere. Ara bé, com que hi tenia un tracte formal durant només una hora i en un lloc determinat, no em costava gaire descobrir una o dues qualitats agradables en cada client. Si miraves bé al fons durant prou estona, tothom tenia alguna cosa a dins que brillava amb llum pròpia. Era qüestió de trobar-la, i, encara que la superfície estigués entelada ..., fregar-la amb un drap. I això s’havia de fer així perquè aquest sentiment acabava traspuant a l’obra...”

“No parava de rebre encàrrecs. Sempre tenia l’agenda plena. Tot i així, dins meu no trobava res que em despertés el desig. Ni un bri de res .... Quan me’n vaig adonar, ja havia deixat de pintar per a mi”

“En aquell moment tenia trenta-sis anys”. Feia sis anys que estava casat quan la seva dona una tarda de pluja asseguts a la cuina li va dir que no podia continuar vivint amb ell.

“Em va assaltar una gran sensació d’impotència, com si m’hagués perdut enmig de la foscor... En aquell moment no estava per pensar si el que feia era correcte o no. Anava aferrat a un tros de fusta i em deixava arrossegar pel corrent. Al meu voltant tot estava negre com una gola de llop, i al cel no hi havia ni la lluna ni els estels. Sabia que mentre estigués agafat a aquella fusta no m’ofegaria, però no tenia la més petita idea d’on era ni de cap a on em dirigia.”

M’agraden aquests personatges introspectius tan típics de Murakami. Expliquen el que passa al seu voltant, amb descripcions precises, però també el que passa al seu interior. Es despullen davant del lector.

Un fet casual serà cabdal al llarg de la història “Vaig descobrir el quadre d’en Tomohiko Amada titulat La mort del comanador quan feia unes quantes setmanes que m’havia traslladat a aquella casa. Quan el vaig trobar era impossible que ho sabés, però aquell quadre va capgirar completament les circumstàncies que m’envoltaven”

Accepta la petició d’en Menshiki, un home ric que viu a prop, perquè li faci un retrat. “Dins en Menshiki s’hi amagava alguna cosa. Era un secret ficat en un cofre tancat amb clau i enfonsat al mar. Feia molt temps que s’havia enfonsat, i ara estava cobert d’algues verdes i frondoses. L’única persona del món que sabia on era el cofre era en Menshiki. No vaig poder evitar notar al fons del seu somriure la soledat que comportava aquell secret”

En Menshiki entra en la seva vida de manera inesperada. “Evidentment, en aquell moment no em podia imaginar que al cap de poc aquell home entraria en la meva vida i canviaria el meu camí de la manera com ho va fer. Si no hagués estat per ell, no m’hauria passat res del que em va passar, i la meva vida potser hauria caigut en la foscor més absoluta sense que ningú se n’adonés.”

“Vist amb perspectiva, la vida és una cosa ben curiosa i plena de coincidències extraordinàries i gairebé increïbles, i de fets complicats i impredictibles”... “Penso que a la vida de qualsevol persona hi ha un moment que ha de fer un canvi agosarat. I quan arriba aquest moment, l’has d’agafar ben de pressa. L’has d’agafar ben fort i no deixar que s’escapi. El món es divideix entre les persones que agafen aquest moment i les que no”

Tot el que en un principi semblava real, es va transformant i apareixen els elements fantàstics i irreals tan típics de l’autor. “... La irrealitat que hi havia hagut allà com una possibilitat latent es feia realitat i que de resultes d’allò es feia un petit esquinç a les costures del món”

“No vaig poder evitar pensar que potser el cap em començava a fallar... No tenia gaire confiança que els sentits em funcionessin correctament”

“La realitat no està formada només de coses que es veuen... A la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes” L’exploració d’aquests límits entre el món real i irreal és una constant en tota l’obra de Murakami.

“En la calma del bosc, era com si es pogués sentir fins i tot el soroll del temps que avançava, de la vida que passava ... Res no estava sempre al mateix lloc. I el temps s’anava perdent. El temps s’esgranava com la sorra i desapareixia a la meva esquena”

“Hi ha coses que, si pot ser, val més no saber... Potser era veritat. També hi devia haver coses que valia més no sentir. Però era impossible no sentir-les mai. Quan arribava l’hora, encara que et tapessis bé les orelles, el so feia vibrar l’aire i t’arribava al cor. Era impossible d’evitar. I si no t’agradava només et quedava l’opció d’anar a viure en un món buit”

“En la llum clara del matí, només podia pensar que aquells fets havien estat una mena d’il·lusió. Recordava tots els fets amb claredat, però, com més hi pensava, més em semblava que havien sorgit d’un món que es trobava a anys llum de la realitat.

Tot i així, per més que m’esforcés a pensar que simplement havia estat un somni, sabia que no ho havia estat. Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni. No sabia què havia estat, però era evident que no havia estat un somni. Els somnis passaven d’una altra manera”

“No és fàcil saber, on és el límit, on se situa la línia que separa un lloc de l’altre. És una tasca perillosa, on t’hi jugues la vida. Però, si evites acostar-te a aquest límit, és impossible superar la por o aprendre.”

Realisme fantàstic, barreja de realitat i irrealitat. M’atrauen els misteris i enigmes que planteja Murakami. T’endinses en l’obra i t’ho creus, llegeixes i segueixes llegint per esbrinar com segueix i saber per on sortirà a mesura que tot es va embolicant.

“Tenia la sensació que el remolí que m’envoltava girava cada cop amb més força. I que no podia tornar enrere. Ja era massa tard. Era un remolí absolutament silenciós. I aquell silenci estrany m’espantava.”

“Tant de bo em pogués entendre a mi mateix. Però no és fàcil”

“I va arribar el diumenge següent. Aquell dia van passar moltes coses. Va ser un diumenge molt mogut”

El llibre no acaba, hi ha un segon volum on espero trobar respostes als enigmes plantejats i, sobre tot, saber qui és l’home sense rostre del pròleg.