diumenge, 23 de febrer del 2020

Confiteor


Malgrat que de sempre he escoltat que la relectura dels llibres que ens han agradat hauria de ser d’obligatori compliment, mai o gairebé mai ho he fet. Penso que amb la quantitat de llibres que tinc a la llista per llegir, la relectura em prendria temps de totes aquestes lectures pendents.

Amb tot he pensat que rellegir alguns dels llibres dels que m’han deixat més petjada no és una mala idea. He decidit començar per l’obra mestra de Jaume Cabré. Recordo molt bé l’estiu que el vaig llegir a raig i el sentiment que em va deixar un cop acabat: i ara què?
Ha estat una lectura pausada per poder captar amb tota la intensitat possible tots els seus replecs tractant de copsar matisos i detalls.

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes

Així comencen les més de 1000 pàgines de la que és aquesta obra monumental i magistral alhora, una extensa carta de l’Adrià a la seva dona. I com acostuma a fer l’autor un inici en el que ja podem trobar una síntesi del serà el llibre que ens atrapa d’allò més.

Vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva”...“Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on” Així es defineix l’Adrià a sí mateix i unes pàgines més endavant afirma que “soc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat

Cerca l’inici de tot plegat cinc segles enrere “Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere de Burgal...”

El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda tot excepte l’amor”...“Hi haurà coses que segur que saps, sobretot quan parli de tu. Però hi ha retalls de l’ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona.”

També aprofita per deixar negre sobre blanc afirmacions personals ben contundents: “Els homes no habitem un país; habitem una llengua

El pare del protagonista, el Felix Ardèvol, ja es planteja el per què del mal: “Em costa pensar que Déu permet el mal”. El mal estarà present al llarg de tot el llibre, com ha estat al llarg de tota la història de la humanitat.

Parla de la seva infantesa i de les relacions dels seus pares: “casa meva no era una casa pensada per als nens i la meva família no era una família pensada per als nens... Ara m’adono que el pare la feia sentir estranya a casa. Era a casa del pare i ell li feia el favor de deixar-l’hi viure. Quan va morir el pare, va poder respirar tranquil·la... Em pregunto per què s’havien casat. No crec que s’arribessin a estimar mai. A casa no hi va haver amor mai. I jo vaig ser una mera conseqüència circumstancial de les seves vides” Quan es van casar el pare tenia més de 40 anys i la mare acabava de fer-ne 22.

Durant molt de temps, malgrat el seu caràcter feréstec, el pare em fascinava i jo volia fer-lo content. I, sobretot, desitjava que m’admirés. Brusc, sí; geniüt, també; i no m’estimava gens. Però jo l’admirava. Segurament és per això que em costa tant parlar-ne. Per no justificar-lo. Per no condemnar-lo

O sigui que era un fill únic observat per uns pares àvids de lluïment de nen intel·ligent. Aquest pot ser el resum de la meva infantesa: llistó alt. Llistó alt en tot.”

Néixer en aquella família va ser un error imperdonable, sí. ... Sort en vaig tenir de Carson i Àguila Negra. Aquests quasi sempre em donaven la raó.” Carson i Àguila Negra acompanyen a l’Adrià al llarg de tota la seva vida i es converteixen en un element narratiu cabdal.

Un altre element clau és el violí Vial. “Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l’han tocat” Sota l’erable de Sant Pere de Burgal, la fusta del que es fa el  Vial, està enterrat Julià de Sau.

També aquest despatx, que és el meu món, és com un violí que al llarg de la vida haurà hostatjat diversa gent: el meu pare, jo... tu perquè hi ets amb l’autoretrat, i vés a saber qui més perquè el futur és impossible d’entendre”. Totes les habitacions i tots els habitatges són una mica de tots els que hi ha viscut.

Quan l’Adrià encara és un nen, mor el seu pare. Per l’Adrià “van ser uns dies molt anguniosos perquè sabia que la mare no em veia. Després m’hi vaig anar acostumant. Em fa l’efecte que des d’aquells dies la mare ja no em va veure mai més i per això ja no volia saber res de mi... Per què no ens vam estimar mai, la mare i jo? És un misteri per a mi

L’Adrià es sentia culpable, “...perquè sabia amb certesa que el pare s’havia mort per culpa meva”... “em vaig sentir miserable, covard i assassí. I moltes coses més que no recordo”...”només sé que el vaig empènyer a la mort i avui, cinquanta anys després, ho continuo pensant

La vida és una insondable casualitat. Dels milions d’espermatozous del pare, només un fecunda l’òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d’éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo

A més de pèls al bigoti, ens començava a créixer l’evidència que viure era la mar de difícil”. Un cop mort Félix Ardèvol comencen a sortir els seus draps bruts.

Després del pare la major incògnita de la meva vida, abans de conèixer-te, ha estat la meva mare

Sorprèn la capacitat de passar d’una cosa a l’altra sense que es faci estrany i sense que el lector perdi el fil dels esdeveniments i ho trobi tot normal. És una meravella que necessita d’un gran domini tècnic. Es barregen els personatges i les èpoques, des de la vida als monestirs, passant per la Inquisició, el nazisme i els camps d’extermini, fins arribar a l’actualitat. Al llarg del miler de pàgines desfilen infinitat de personatges de diferents èpoques. Aquest mapa dels personatges pot ser una bona ajuda per la seva lectura.

Què és la veritat? ... No ho sé. La reconec quan la sento. I en tu no la reconec. La reconec en la música i en la poesia. I en el relat. I en la pintura. Però només de tant en tant

Començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú no la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant, a tocar, però inabastable; segurament inabastable per a tothom

Jo sempre pensant que havia dissenyat la meva vida contra tothom, i resulta que he acabat fent el que el meu autoritari pare havia disposat des de l’inici del temps

De vegades no entenc per què la humanitat es relaciona a mastegots havent-hi tantes coses a fer. De vegades penso que abans que poetes som malvats i, per tant no tenim remei. El problema és que ningú no té les mans netes. Poquíssima gent, per ser més precisos. Poquíssima

Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir durant un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l’hora de la veritat de totes les coses

El Déu cristià és rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te’n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes

A les darreres pàgines del llibre retorna a l’inici: “Va ser aquell dimarts a la nit a Vallcarca, amb pluja fina i sense paraigua, que vaig comprendre que tot jo és una exageració. O pitjor: que tot jo és un error, començant per haver nascut en la família equivocada. I sé que no puc delegar en déus ni en amics ni en lectures el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes

Com que no vaig ser capaç d’ajudar-te, te’n vas haver d’anar sola amb presses, d’amagat, sense mirar enrere, sense poder-te acomiadar. Entens el meu desfici?”

I uns quants anys després t’estic escrivint amb presses perquè no et moris del tot quan jo ja no hi sigui. Tot és mentida, ja ho saps. Però tot és una gran i profunda veritat que ningú no podrà mai desmentir. Aquests som tu i jo

Quin fred, quina soledat ... No puc deixar de sentir-me culpable d’aquest desastre, estimada. Sí, ja ho sé. Tots acabarem morint... Però tu, gràcies a la generositat del meu amic, que ha tingut la paciència de ser-ho durant tants anys, tu continuaràs vivint en aquestes ratlles cada vegada que algú llegeixi aquests fulls

La daga va lluir a la claror de la poca llum abans d’enforsar-se-li a l’ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on són perquè ja no era enlloc” Sant Pere de Burgal on tot comença, però també on tot acaba.

I com diu Bartomeu Rosselló-Porcel
Alça els ulls i descansa un breu moment
Imaginat el llibre que vindrà...”