La muntanya d'Irene Solà

Vaig llegir “Els Dics” i no em va agradar massa. Reincideixo amb la segona novel·la d’Irene Solà que ha estat tot un èxit de vendes.

D’entrada em sorprèn amb la descripció d’un paisatge i la narració d’uns fets des del punt de vista d’una tempesta.

“Vam deixar de ploure. Sadolls. Espassats. I quan va ser segur que havíem parat del tot, els ocells van saltironejar fins al centre de les branques i van cantar la cançó dels supervivents, amb l’estómac petit ple de mosquits, estarrufats i plens de fúria en contra nostra. Poc tenien per queixar-se si no havíem pedregat, si havíem plogut el temps just de matar un home i un grapat de cargols. Si amb prou feines havíem fet caure cap niu i no havíem inundat cap camp.

Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l’obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda”

Aquest mort inicial per un llamp en mig de la tempesta no serà l’únic mort del llibre.

“Va plorar una mica per l’home, perquè hi feia tan bonic a la clariana. Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també. I va plorar quan el van venir a buscar i se’l van endur, i no va tornar mai a fer-nos companyia. Per comptes van posar una creu allà on el llamp va foradar l’home. Quina mania a embrutar les muntanyes de creus” La veritat és que vist des d’aquest punt de vista els humans tenim comportaments ben estranys.

Ens va descobrint els misteris i els secrets que acompanyen les muntanyes i els seus paisatges. Les bruixes hi són ben presents: “la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules ...”

“Ja me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut”. La memòria ens fa males passades a tots. Tan sols hi guardem el que hi queda més bonic. El que no ens fa quedar massa bé amb els altres i amb nosaltres mateixos o ho disfressem o simplement ho fem desaparèixer.

Diferents veus narratives es despleguen al llarg dels diferents capítols. Algunes són tot un encert: com les trompetes de la mort que ens narren com surten de sota terra, d’altres no acabo de veure que hi pinten dins de la globalitat de la narració i les trobo sobreres.

Malgrat tot trobo que hi ha moments i descripcions brillants a mig camí d’una obra narrativa i d’una obra poètica.

“Sempre està quieta, parada, tranquil·la, com mig adormida i mig abandonada, aquesta caserna. Amb la bandera onejant, estranya, com si hagués estat cosida en una altra banda. Les parets tristes, llises, les tanques de ciment i filferro d’arç per mantenir totes les coses fora, les finestres petites, com uns ulls molt desgraciats”

El capítol del petit cabirol l’he trobat deliciós. “S’hi estava molt calent, i molt fosc, i molt apinyada a dintre. El meu germà i les meves potes llargues, jo i les meves potes llargues, cargoladets com els cucs sota les pedres. I totes les coses que fan sorolls, i totes les coses que tenen olors i gustos, i totes les coses que no sabíem, i totes les coses que coneixíem i que no ens imaginàvem, trotaven i saltaven i es movien fora la panxa de la nostra mare” ... “El soroll. Bang. L’esclafit més terrible que he sentit mai, més eixordador, més esquinçador. Com si, després d’aquell espetec s’haguessin de morir totes les coses. Com si no hagués de créixer mai més cap brot, ni cantar cap ocell, ni mullar cap aigua, ni sortir cap sol. Un soroll com un mal. I vaig pensar que em moriria, d’aquell so...”

Com gairebé totes les muntanyes i paisatges naturals que ens envolten “són sublims aquestes muntanyes. Primogènites. D’un altre món. Mitològiques”

Ara bé, el món rural i, sobretot, el que és viu a les muntanyes i els seus pobles és ben diferent del que es viu a les zones més urbanes: “Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques. La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa. Ens n’hem d’oblidar, tots els altres, de la transcendència de la vida. Els de ciutat vivim tots aigualits.”

Les narracions des del punt de vista de diferents animals (cabirols, gos, os, ...) em recorden per moments un relat ben diferent com és “Ànima”. M’ha agradat molt el capítol narrat pel gos de la casa.

Ens presenta tot un món, on les persones es troben, pensen, miren, observen, fan, expliquen un món farcit d’històries. Els mateixos llocs, les mateixes panoràmiques i els mateixos fets contemplats des de diferents punts de vista.

La portada del llibre no m’agrada gens. Em resulta desagradable. Tampoc m’agrada el títol.

L’os pensa que “un os ha de ser ferotge. Un os ha de ser temut i ha de fer la seva feina. Boig de tanta por i tanta ràbia i tanta soledat i tanta humanitat”

La vida en un poble de muntanya no és tan idíl·lica com pensen els visitants esporàdics. “Aquest lloc pesa com una llosa,... Tot tan petit, tot tant igual. Jo només volia ser fora”

I per acabar un consell per a tenir en compte o potser no: “un no ha d’obrir la porta dels records perquè no hi ha res de bo allà dintre”

Ciutat Maragda, el programa deliteratura de Catalunya Radio, va tenir un dia a la Irene Solà per parlar de laseva obra. Pot ser interessant escoltar-ho.