Mr Vertigo

“Tenia onze anys la primera vegada que vaig caminar per damunt de l’aigua. L’home vestit de negre me’n va ensenyar, i no vull fer creure a ningú que vaig aprendre una martingala com aquesta de la nit al dia. El mestre Yehudi em va trobar quan tenia nou anys, un orfe que pidolava centaus als carrers de Saint Louis, i va treballar tres anys amb mi, sense parar, abans no em va deixar mostrar en públic el que sabia fer. Això va ser el 1927”

“Vaig fer el que cap nord-americà havia fet abans que jo, i el que cap no ha fet després de mi”

El mestre Yehudi s’emporta al protagonista a una granja solitària al vell mig de la plana de Kansas. El tracte rebut del mestre, un jueu, la Mare Sue, una índia, i Èsop, un negre, en aquella mena de granja, lluny de tot i de tothom el podem qualificar d’allò més correcte pels temps que corrien però “em sentia com si hagués caigut per una escletxa del temps i hagués aterrat a l’edat de pedra, en un lloc on els dinosaures encara trepitjaven la Terra”

Deixa molt clar que no s’hi trobava gens de gust: “m’havien segrestat i se m’havien endut a una terra de malsons, i com més lluitava jo per despertar-me, més por em feia aquell malson”

Després de diferents intents de fugida acaba claudicant. “Ara sabia que fugir era inútil, i si m’havia de quedar allà per força, m’agradés o no, vaig decidir agafar-m’ho de la millor manera possible”

És un llibre molt diferent a la resta de llibres que he llegit de Paul Auster. Sense ser res de l’altre món és entretingut, una mena de llibre d’aventures en el que Walt, el Nen Meravella o Mr. Vertigo com ja se l’anomena en el mateix títol ens explica la seva vida, una vida amb girs inesperats. Ho explica ell mateix seixanta-vuit anys després d’aquella nit.

“No sé ben bé com va passar. Em va venir al cap un matí quan m’aixecava del llit, i encara no havia passat una hora que ja estava assegut en un escriptori del saló del pis de dalt amb una ploma a la mà, escrivint la primera frase. No tenia cap dubte que feia un cosa que s’havia de fer, i la convicció que sentia era tan forta que ara m’adono que la idea del llibre em devia venir en somnis, un d’aquells somnis que no pots recordar, que s’esvaeixen de seguida que et despertes i obres els ulls per veure el món”

“Totes les paraules escrites en aquestes tretze llibretes són veritat, però em jugo els dos colzes que hi ha ben poca gent que s’ho pugui empassar”

Quan es publiqui, “jo ja no hi seré per veure com els pallussos i els pastanagues em volen linxar. Ja seré mort, i podeu comptar que m’estaré partint el cul de riure a la seva salut... des de dalt o des de baix, això ja es veurà.” Si voleu saber tot el que li passa al llarg de la seva vida, ja sabeu el que heu de fer. De ben segur que passareu una bona estona.