La mort pot arribar quan menys s’espera

“Aquest lent recordar, com de meandre

d’ample riu peresós; aquest reviure

sota el cel conegut el pas dels núvols

d’un cel que em fou més car...

... El camí de la mort, és que seria

aquest lent recordar com de meandre

d’ample riu peresós?”

Rosa Leveroni

“Estàvem vius.

Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida”

Vaig endarrerit en penjar comentaris de les meves lectures al blog. Aquest llibre de la Marta Orriols és una lectura de finals de l’any passat. Rellegir ara les notes que vaig prendre en el seu moment no tenen el mateix sentit a hores d’ara.

“Sovint penso i parlo fent servir els adverbis abans i després. Hi ha una barrera física”. Som molts els que en la nostra vida tenim un abans o un després. Un fet com pot ser una mort, una separació, un canvi de feina marca aquest abans i després. Això era el que havia escrit en el seu moment. A hores d’ara el que segur que marcarà un abans i un després serà aquest llarg confinament. Ja hi ha qui, fins i tot, parla d’aC (abans del confinament) o dC (després del confinament)

“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat. Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real” Aquests dies la mort ens envolta i la notem voltar a prop nostre encara que no ens hagi tocat directament. Som conscients que en qualsevol moment ens pot tocar la seva macabre companyia.

A la protagonista se li mor el seu company en un moment decisiu de la seva vida: poques hores després d’haver decidit que es separaven. Excepte ells ningú sap res d’aquesta decisió. Ens relata els seus sentiments i com s’ho fa per entomar la vida de nou. “He llegit que la memòria a llarg termini guarda records a partir d’una certa reconstrucció i abstracció i que és per això que pot arribar fins a l’extrem de produir-ne de falsos. Em pregunto com puc guardar el teu record intacte i d’una manera justa. Em seria molt més fàcil si els pogués percebre en ordre cronològic, però no és així. Apareixen aleatòriament, venen i van a grapats dispersos que no ajuden a donar forma al conjunt de clarobscurs que va ser la teva vida, o la teva vida amb mi”. La memòria sempre juga amb nosaltres.

“Al cap d’un mes, encara quedaven aquelles dues caixes al rebedor. M’irritaven. N’hi havia prou amb el simple contacte visual. L’odi i l’amor a vegades s’apleguen en una sola boal, com gotes de mercuri, i de l’amalgama en surt un sentiment pesant i tòxic i estranyament enyorat. Això és el que irrita. L’enyorança a pesar de tot. Les dues caixes eren l’últim ancoratge, un petit record fet de flora i literatura”. Són les caixes amb el que el seu company es volia emportar de la casa on vivien en comú.

Tot és feixuc, “els dies passen iguals, incolors, inquisidors, d’aquesta nova etapa que pesa d’una manera indefinida”. En aquests moments que vivim els nostres dies també son igual i incolors.

“L’oblit hauria de ser un procés natural. S’hauria de poder oblidar en el mateix moment que un pren la decisió d’oblidar. Oblidar hauria de ser immediat”. Però en molts moments no és així, i una idea o una persona retorna a nosaltres i no ho podem evitar.

Algunes frases lapidàries d’aquelles per recordar, aturar-se un moment i pensar-hi:

• “Seré la que jo voldré i no la que els altres decideixin”
• “Som lliures o potser som presoners de la nostra llibertat”
• “La mort és una gran dissenyadora de moments farcits de converses a destemps”

Passa el temps, però encara tot és molt difícil “D’aquí a una setmana llarga farà un any de l’accident i el temps passat s’ha alterat d’una manera irreconeixible. He deixat de comptar amb un sistema temporal dividit en mesos, setmanes i dies, i ara ho faig a partir d’una simple dualitat, abans i després, i m’escudo en la meva barrera de corall. Tot el que va passar abans sembla tan remot com si li hagués ocorregut a algú altre. El temps s’ha desdibuixat com una taca d’aigua sobre una aquarel·la”

“... hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure, És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés”

No crec que aprengueu a parlar amb les plantes tal com diu el títol del llibre, però és una lectura del tot recomanable.