Van passant els dies

Passen els dies i d’alguna manera ens anem acostumant a aquest confinament que tots tenim clar que es seguirà allargant. Qui més qui menys ha agafat unes rutines diàries que ajuden a passar les hores tancats dins de les quatre parets de casa.

Inevitablement el nostre cap s’omple de preguntes, però gairebé es poden resumir en una única qüestió, quan i com acabarà tot això?

Ens queixem molt de la situació en la que estem però l’acceptem, i acceptem viure tancats i confinats tal com ens diuen/manen els polítics i no sortim, no ens rebel·lem. Tenim por o simplement ens aferrem a la vida. No volem emmalaltir i en el pitjor dels casos morir. Preferim viure en aquests condicions que són un no viure a posar en risc la nostra vida i la nostra confortabilitat aconseguida a base d’anys de renúncies. Tenim l’esperança que tot d’una aquest mal son que estem vivint s’acabi de sobte i puguem recuperar el tipus de vida que portàvem abans. Però al mateix temps tenim la intuïció que l’abans no tornarà.

Els humans ens acostumem a tot i gairebé ja ens sembla normal veure els carrers pràcticament buits i gent fent cua a fora dels comerços esperant el seu torn per entrar. I la gent anar pel carrer amb mascareta. No fa tant que consideràvem això de les mascaretes una excentricitat dels orientals i ben aviat ens acostumem nosaltres a portar-la i veure algunes males mirades a la gent que no en porta.

Enlloc de convertir tot el que ens està passant en un final, potser caldria pensar en convertir-ho en una oportunitat, en un inici de canvi. És possible que algun dels canvis que ens ha obligat a prendre aquesta situació tinguin continuïtat en un futur immediat: el teletreball del que tant es parlava i no s‘acabava de concretar en res efectiu, l’educació a distància, les reunions de treball on-line, fins i tot, la utilització de més robots en moltes feines, ja que aquests no s’infecten.

El futur a hores d’ara és molt incert i està molt lluny, el millor es pensar dia a dia i deixar el futur per quan aquest arribi.