Els ignots camins de la creació

Des de l’impacte que em va causar la lectura de “L’home manuscrit”, Manuel Baixauli s’ha convertit en un referent, pel que explica en les seves obres i pel com ho explica. Des que vaig saber per una piulada de @homemanuscrit que aviat hi hauria obra nova a les llibreries esperava el moment per llegir-la. I d’entrada haig de dir que no m’ha decebut gens. He gaudit de nou del món particular de Baixauli. Sens dubte em segueix agradant.

“Mateu tenia quaranta anys, no havia aconseguit fer-se un nom, no havia aconseguit res.” Entra en una cafeteria i veu assegut al Mestre. Dubta, però el Mestre el crida, Pintor! I el convidà a seure.

“Al revés del que pot semblar, el talent ho té més difícil que mai per a fer-se visible, per la saturació infinita d’ofertes, per la rapidesa i la superficialitat amb què ho mirem tot. El talent vol ulls lents, nets de prejudicis, per a ser reconegut. Vol digestió lenta”. Com explica el mateix Baixauli en aquesta entrevista a LaVanguardia estem davant d’una novel·la sobre el talent en totes les seves formes. El talent no és fàcil de ser descobert i en el món en que ens ha tocat viure hi ha molts falsos talents que ens enlluernen en un món en que moltes vegades preval la banalitat.

IGNOT és un títol suggeridor com acostumen a ser-ho tots els títols de M. Baixauli. A la nostra vida les regions ignotes són molt més grans que les conegudes.  El que fa Baixauli en la seva obra literària ésexplorar aquestes regions que desconeixem, però que moltes vegades tenim més a prop del que ens pot semblar. “Escrivia només, de la vida en minúscules, de petits detalls quotidians, d’aparents insignificances que, tal com les plasmava, feien llum sobre racons poc explorats de l’existència”

“Tots ens hauríem d’actualitzar el nom, pensava Crisòstom, a mesura que avança la vida i evolucionem. Si no som iguals, no ens hauríem de dir igual”. Una proposta força interessant, si anem canviat al llarg dels anys de la nostra vida, potser té raó i ens hauríem d’anar canviant el nom, però aleshores fàcilment arribaríem a no saber qui som. Bé, la veritat és que no sempre estic massa convençut de que sapiguem qui som en cada moment.

La narració està farcida de reflexions sobre el del fet d’escriure: “Li provava escriure, li resultava una gimnàstica saludable. Era com fer neteja al magatzem de la ment, traure’n la pols, ordenar andròmines. Li calia posar-se ordre” Escric, gairebé des de sempre, i és evident que moltes vegades ho he utilitzat per ordenar el meu pensament.

“El foc és un impuls per a escriure, a un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita de cremar algú. Cada paraula escrita és un esguit d’aigua contra el foc. L’ànima està plena de focs dispersos, alguns esmorteïts, d’altres de viva flama, d’altres ja cendra. Qui escriu recorre, inspeccionant-los, aquests focs, i és ací que alimenta la seua obra. Una ànima sense focs -apagats o incandescents- no pot escriure, està literàriament morta.”

A part del talent i del fet d’escriure també reflexiona sobre l’èxit: “si n’eixia amb èxit, era l’entrada al paradís; si fracassava era l’abisme”

“L’èxit, segons per a qui, és una trampa, una garantia de fracàs; pot fer que un autor de talent deixe d’escriure, o, si més no, deixe d’escriure papers intensos”. Èxit no sempre és sinònim de bon escriptor. És més, moltes vegades no ho és.

Baixauli ens torna a endinsar en el seu món, indrets com un casalot abandonat on en Mateu vol pintar una paret, fer el que ell diu “una intervenció artística” si Edmund Bosch, el propietari del lloc, l’autoritza. Ambdós mantenen aquesta conversa sobre l’èxit i el talent.

“- Per continuar sent geni, ha de continuar sent desconegut. L’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural, que necessita solitud i un entorn eixorc, de menyspreu, per a créixer. És el seu medi natural. Si el trasplantes, mor.

-             - La frustració, la misèria, també poden enfonsar un talent.

-          - És un risc que cal assumir. Sense riscos, no hi ha excel·lència. El nombre de talents malaguanyats per l’èxit és molt superior, però, que el dels que naufraguen per manca de reconeixement. El geni és un individu obsessiu, amb somnis de pedra picada, difícils de dissoldre”

“De què depèn, l’èxit? Com i per què es produeix? Hi ha el talent, és clar; hi ha la sort; hi ha el moment, el lloc, les circumstàncies, favorables o no. Tanmateix, l’èxit no és fàcil de preveure. Esquiva sovint qui el busca.”

La importància dels llocs, dels “nostres llocs”: “No enyorem els llocs, sinó els moments. Però els llocs ens acosten als moments” “... potser el lloc no era igual cada vegada, o no era igual ell, o no és igual res cada volta que un ho mira”

Els records de la gent “Ja ho tenen això les fotos, ens recorden, de les persones que no veiem, només uns aspectes que potser no són els més importants, eternitzen només una de les múltiples cares que fa una persona al llarg de la vida i aombren les altres, que foren tan reals o més que no aquella”

L’enigma i el misteri de la creació artística, literària o pictòrica. Com sorgeix el moment creatiu? Viure sol i allunyat sembla una necessitat dels creadors: “Com havia fet sempre, en totes les coses de la vida i arreu, buscava estar sol. Fugia dels altres. No els suportava, els altres, no en volia saber res.”

Per crear proposa una formula: “No hem de considerar que els murs intimiden”...  “Cal anar més enllà i més enllà, sempre més enllà... La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut. Camins a camp obert, camins a dins de casa, al soterrani, al cos, a la ment. El cap ple de camins per transitar. Finestra sempre”. La cerca dels ignots camins de la creació. Cal anar més enllà. “Només en l’art hi ha miracles. En la vida, no. La vida no perdona, no dona segones oportunitats”.

“Inventory era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat”. Inventory fa tota la pinta de ser la mateixa Ignot, tot un joc de nines russes.

Un lloc on s’emmagatzema de manera una mica caòtica tot el que ha estat escrit: “Ací arriba tot, res no desapareix” dit dels papers escrits mai publicats que hi ha al subsol de l’illa. És ben cert, res del que passa a la nostra vida desapareix. Tot resta allà, encara que vulguem i ho re-aprofitem i ho modifiquem, però allà roman. “Aquella era una illa abocador, un País dels Objectes Abandonats”

I la nostàlgia arriba fins i tot pel que s’escriurà en un futur: “C penà en els llibres que s’havien d’escriure, obres mestres incloses, i que ell no podria llegir; imaginà immenses biblioteques de llibres escrits després de la seua mort, imaginà el món després de la seua mort”

I una “autodescripció” del propi Baixauli “Un home que camina... per sendes de terra lluny de tot, qui sap si també lluny de si mateix, un home que camina a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, un home que va més enllà i més enllà i sempre més enllà”. De nou a la cerca de camins ignots.

“Mesos més tard, una matinada, abans de prendre alguna cosa calenta i d’eixir a fer el primer passeig, quan a penes apuntava el sol a l’horitzó, Crisòstom, el desconegut, l’ignot Crisòstom, exhaust, va escriure la seua última pàgina, el seu últim paràgraf, la seva última frase

La seva última paraula.

Aquesta”

És un llibre que mereix ser llegit, però també rellegit, per pensar, i repensar. Perdeu-vos en el laberint de la seva lectura.